Cerca de crítiques

Enquesta

El mag que balla damunt les tecles

20/1/2022 |

 

Programa: Evgeny Kissin

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-mag-que-balla-damunt-les-tecles-230946

Després de menys d’un any, Evgeny Kissin va tornar a Barcelona per oferir un programa clàssic que va deixar una forta empremta.

Evgeny Kissin, el mag del piano, va tornar a visitar a Barcelona, aquesta vegada a la Sala Pau Casals de l’Auditori, el proppassat 13 de gener, en un imponent recital coproduït pel mateix Auditori i BCN Clàssics. Escoltar Kissin en directe s’ha de considerar un autèntic privilegi, ja que la força creativa que emana dels seus dits arriba en forma d’una emoció carregada d’intensitat que deixa l’oïdor estabornit.

Kissin va escollir un programa de tall absolutament clàssic, que va anar en ordre cronològic de Bach a Chopin, passant per Mozart i Beethoven, els tres colossos de la música i el colós del piano. De Bach en va interpretar l’arranjament que el compositor polonès Carl Tausig va fer de la famosa Toccata i fuga en re menor. Tausig va ser probablement el deixeble més brillant de Liszt i un autor prolífic de transcripcions per a piano. Després d’una llarga ovació d’entrada, Kissin va arrencar la transcripció de Tausig amb la força, el tremp i sobretot, la intensitat emotiva que caracteritzen el seu estil interpretatiu. Kissin és un músic amb una gran personalitat que toca amb una total llibertat, fidel només a si mateix, i aquest estil tan propi i inimitable és el que el fa únic. Malgrat ser lliure, no deixa mai que la rauxa domini la manera de tocar, ans al contrari. La força de Kissin fa que de la mínima pressió damunt les tecles surti un doll d’intensitat emotiva que commou qualsevol ànima sensible.

Després de Bach, Kissin va tocar una peça del Mozart “crepuscular”, curiosament poc coneguda, com és l’Adagio en si menor, KV 540. En les rares ocasions que Mozart fa servir una tonalitat menor se’ns revela com un compositor d’un lirisme eteri i oníric que sap penetrar com un fibló esmolat dins l’ànima humana i tocar-li l’essència més íntima. Kissin va fer una interpretació romantitzada de l’Adagio, però la possible manca de fidelitat a Mozart és irrellevant al costat d’una lectura incisiva i plena d’una personalitat que va recollir plenament el caràcter íntim de la peça. Amb un so d’una intensitat feridora, Kissin va tocar amb un grau controlat de rauxa i la interpretació va ser equilibrada, sublim, amarada de la bellesa que només Mozart pot oferir. Kissin no és un pianista rus que toca ple d’arravatament, sinó un orfebre del teclat que fa que soni exactament com ell vol.

Kissin és un orfebre del teclat que fa que soni exactament com ell vol.
Precisament el control ferri que té damunt les tecles va ser un petit impediment perquè la Sonata núm. 31, op. 110 de Beethoven, no sonés amb prou llibertat. La penúltima de les sonates del geni de Bonn està carregada d’una passió i d’una dificultat considerables, i Kissin, amb una tècnica fora de sèrie, va fer una demostració de domini i control, especialment notòria en la fuga final, en què cada veu es va sentir de manera clara i diàfana. En canvi, en els dos primers moviments va haver-hi massa pes, massa pressió damunt les tecles que va fer que la sonata no alcés prou el vol. És indubtable que Kissin és un dels millors especialistes en Beethoven, però aquesta vegada potser es va deixar portar massa per l’emoció personal amb què viu la sonata, i això li va impedir prendre la distància necessària per deixar que la música fluís prou per transmetre al públic la intensitat de la seva emoció personal. El que es va percebre va ser un control ferri de les tecles que necessitava un relaxament.

Kissin ens va enamorar amb un toc intimista, introspectiu, fins i tot enigmàtic.
El relaxament esperat va arribar a la segona part, que Kissin va dedicar íntegrament a Chopin, amb una selecció de set masurques i l’Andante spianato i gran polonesa brillant. No sabem si durant la mitja part va passar res, però el cert és que va abordar les masurques amb un temperament lleuger, eteri, gràcil, i en un estil del tot ballable, responent a la naturalesa de la masurca com a dansa. Kissin va ser un intèrpret diferent que ens va fer viatjar al món oníric i personal de Chopin, el compositor que arriba al cor a través d’una bellesa a vegades desmaiada, i que sempre enamora. Kissin ens va enamorar amb un toc intimista, introspectiu, fins i tot enigmàtic. Aquest toc lleuger va desaparèixer en l’Andante spianato i gran polonesa brillant, op. 22, l’obra grandiosa que té dues versions, una amb orquestra —prèvia— i una amb piano sol. És gairebé impossible descriure el doll de força i d’energia d’aquesta peça monumental, com també és un repte extraordinari tocar-la amb la brillantor que demana. Kissin, posseït per l’esperit de Chopin, va fer una demostració d’una agilitat prodigiosa, amb gran lleugeresa i una forta càrrega de passió. En les escales vertiginoses amunt i avall va semblar ben bé un ballarí damunt les tecles.

Cada concert de Evgeny Kissin és una experiència estètica i extàtica que deixa el públic catatònic davant el seu art, passió i sensibilitat. Kissin, el nen prodigi, amb només cinquanta anys és ja un pianista amb una aura divina que posa el virtuosisme tècnic al servei de la musicalitat més exquisida i transporta el públic a les esferes, en algun lloc on hi ha la idea de bellesa. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol