Cerca de crítiques

Enquesta

Obsessió per unes cartes

29/1/2022 |

 

Programa: La dama de piques, de Txaikovski

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/2091774-obsessio-per-unes-cartes.html

La mort sem­pre ronda a La dama de piques (Píkovaia dama), pot­ser la més gran òpera de Txaikovski, fins a encalçar el seu pro­ta­go­nista, l’obs­cur Her­mann, que abans pro­voca l’atac de cor ful­mi­nant a l’enigmàtica com­tessa (en voler-li arran­car el secret de les “tres car­tes” que hau­rien de donar-li una for­tuna) i mena al suïcidi Lisa, de qui supo­sa­da­ment estava ena­mo­rat fins que l’obsessió pels tres números de la sort el fa embo­gir cap a la tragèdia. A banda de la repre­sen­tació, la mort real també va fer-se pre­sent en l’estrena de la nova tanda de fun­ci­ons de Píkovaia dama quan, abans de l’inici, Víctor García de Gomar, direc­tor artístic del Liceu , va fer justa memòria del recent­ment tras­pas­sat Jordi Malu­quer, que havia estat molt vin­cu­lat al tea­tre assu­mint-hi càrrecs, i va expli­car que la soprano nord-ame­ri­cana Son­dra Rad­va­novsky (subs­tituïda amb encert per Lianna Haran­tou­nian en un paper femení, Lisa, sense gaire força, a l’ombra del pro­ta­go­nista mas­culí i fins, encara que tin­gui menys presència, a la de la seva àvia: la com­tessa) havia can­cel·lat l’actu­ació a causa de la mort de la seva mare.

El cas és que la sinis­tra­ment romàntica La dama de piques, basada en una novel·la de Puixkin adap­tada amb un lli­bret del germà –Modest– del com­po­si­tor, ha tor­nat al Liceu amb el mun­tatge escènic de Gil­bert Deflo que s’hi va estre­nar fa trenta anys, el 1992, i que s’hi ha repre­sen­tat dos cops més. Se’l pre­senta com un mun­tatge esde­vin­gut clàssic, cosa que és en el sen­tit de la seva con­cepció fins a arri­bar a sem­blar antic, sobre­tot a través dels deco­rats més rea­lis­tes, com, posem per cas, les colum­nes del saló de Sant Peters­burg on té lloc el llarg inter­ludi (amb ballet inclòs i repre­sen­tació de La Pas­tora sin­cera a la pesada manera de la “grand opéra fran­cesa”) que pot fer desit­jar la inter­venció de les tiso­res. En canvi, llu­eix en el sen­sa­ci­o­nal final del segon acte, amb un dels pas­sat­ges musi­cals més ins­pi­rats de Txaikovski: a la habi­tació fan­tas­magòrica (molt bona il·lumi­nació d’Albert Faura) de la com­tessa, Her­mann (inter­pre­tat amb molta con­sistència pel tenor Yusif Eyva­zov) hi ha entrat (sen­tint-se estra­nya­ment fas­ci­nat per l’ano­me­nada “dama de piques”) abans que ella hi acce­deixi i pres­senti l’amenaça certa d’un home amb qui ha man­tin­gut una por i una atracció recípro­ques. Men­tre l’orques­tra donava el millor d’ella mateixa, després d’algun moment estri­dent, la mez­zo­so­prano russa Elena Zaremba va pos­seir l’escena amb una inter­pre­tació justa, gens his­triònica, de qui esde­vindrà un fan­tasma ven­ja­tiu.

IMMA MERINO
El Punt/Avui