Cerca de crítiques

Enquesta

'Roberto Devereux' al Liceu

Simulacre dramàtic

1/3/2005 |

 

'Roberto Devereux', de Donizetti. Intèrprets: Maria Pia Piscitelli, Roberto Servile, Dolora Zajick, Josep Bros. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Director: Yves Abel. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 24 de febrer.

Si alguna virtut té una òpera en versió de concert és l'accentuació de les seves qualitats musicals per sobre de les suposades febleses dramàtiques. D'aquestes darreres, Roberto Devereux no en té pas gaires, tot i així, de l'obra de Donizetti el Liceu n'ofereix set funcions en concert, això sí, en una modalitat diferent. Potser perquè no hi ha prou euros per pagar un muntatge amb tots els ets i uts, la solució ha estat comptar amb plafons mòbils, una il·luminació tenebrista i dos responsables de moviment escènic per dirigir entrades i sortides i indicar on es posaven els faristols, perquè els protagonistes actuaven rere les seves partitures, a un metre l'un de l'altre. En definitiva, un concert disfressat que no ha servit per donar ni un bri de vida dramàtica a la vetllada.

Com en tota versió concertant, doncs, el protagonisme exclusiu el tenia la música, i en aquest camp les alegries han estat limitades. Les principals excepcions van ser Dolora Zajick i Josep Bros. El paper de Sara va ser un motiu més per aplaudir la decisió de la mezzo americana d'aprofundir en el belcanto. Controlant sense problemes la seva veu cabalosa, Zajick va treure tot el partit i més de les limitades oportunitats de lluïment del paper. La perfecta adequació estilística de Josep Bros no és, a hores d'ara, cap secret. El més admirable és que el tenor català continua la seva progressió qualitativa amb una veu que guanya en consistència i brillantor. Algun so ofegat denotava uns recursos no del tot al 100 per 100, però el legato immaculat, la varietat de la gamma dinàmica, el fraseig elegantíssim, són virtuts que, no per repetides en anteriors ocasions, són ara menys dignes de lloa en el paper de Roberto.

Una indisposició va forçar la cancel·lació d'Ana María Sánchez i la seva substitució per Maria Pia Piscitelli, a qui d'entrada cal agrair l'esforç. La seva va ser una prestació de gran dignitat, més enfocada al vessant romàntic que a l'autoritari d'Elisabetta, servida per una veu mat, pàl·lida, segura en l'agut, pobra en el registre greu, i amb un fraseig amb poc mordent. Molt preferible en tot cas la soprano italiana al Nottingham monocrom, inflexible i forçat de Roberto Servile.

Després d'una obertura de caràcter bandístic, Yves Abel va signar una lectura discontínua, amb un tremp ocasional, sovint vorejant la precipitació, deslligat d'algun passatge de més refinament (la introducció a l'escena de la presó), tot plegat llastat per una concepció inestable del tempo i un control insuficient d'una orquestra amb poca disciplina rítmica i unes trompes que no van tenir el dia. El simulacre dramàtic que hi havia a escena va propiciar que els moments menys inspirats i més formularis de la inspiració donizettiana quedessin més al descobert. Amb aquesta conjuntura potser no calia fer tants Robertos.
Xavier Cester
Avui