Cerca de crítiques

Enquesta

La plenitud del piano romàntic

30/11/2021 |

 

Programa: Benjamin Grosvenor

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-plenitud-del-piano-romantic-221095

Benjamin Grosvenor va tocar obres de Brahms, Liszt i Chopin amb un gran domini tècnic en un recital majestuós.

El jove pianista britànic Benjamin Grosvenor va oferir un recital amb un programa plenament romàntic el proppassat 22 de novembre al Palau de la Música, dins el cicle Palau Piano. Malgrat la quantitat de pianistes brillantíssims de menys de trenta anys que han aparegut a escena els darrers anys, no podem deixar de quedar bocabadats en escoltar un intèrpret com Grosvenor, que amb una delicadesa, precisió i sensibilitat excepcionals ens va fer sentir la música en pròpia pell, com si la poguéssim veure i tocar.

El programa, certament molt atractiu, estava integrat per obres de Brahms, Liszt i Chopin, tres pianistes prominents que van escriure algunes de les obres més importants del repertori pianístic de tots els temps.

En ple període de maduresa, entre 1892 i 1893, Brahms va escriure quatre col·leccions de peces breus per a piano, els opus que van del 116 al 119. Els Intermezzi op. 117 són tres peces d’un marcat caràcter intimista, acostades a l’estètica schumanniana, i que Brahms mateix va descriure com a cançons de bressol per a les seves penes. Els dolços Intermezzi van ser l’inici que Grosvenor va triar, i els va tocar amb un so dens i esponjós, amb una contenció sota la qual bategava el cor romàntic de Brahms. No són peces de virtuosisme, i precisament per això són més difícils, ja que l’intèrpret hi ha d’abocar un doll de sensibilitat amb una gran senzillesa. No tenir un llistó de dificultat tècnica a vèncer les fa unes obres més complexes que la sonata de Liszt que va venir a continuació, i Grosvenor va encisar completament el públic amb la seva dolçor i la seva enorme sensibilitat artística.

Grosvenor va encisar completament el públic amb la seva dolçor i la seva enorme sensibilitat artística.
Franz Liszt, el gran virtuós del piano, va ser l’autor central del programa, i el compositor al qual Grosvenor ha dedicat el seu darrer àlbum discogràfic. La famosa Sonata en si menor, S. 178, és una obra d’una gran dificultat tècnica, en la línia habitual de Liszt, i encara avui continua sent una de les peces preferides dels intèrprets. Composta el 1853 i dedicada a Robert Schumann, no va rebre una recepció unànime, i mentre que va avorrir Brahms, va enlluernar Wagner. És una obra grandiosa, colossal, i en funció de l’intèrpret, pot sonar com una peça de virtuosisme buit o com una obra plena de significats amagats. La versió que en va oferir Grosvenor va anar clarament en la segona línia. Els seus dits àgils van dibuixar melodies amarades de poesia i de lirisme en els passatges lents, mentre que es van enfilar plens de màgia per les espirals endimoniades dels passatges més enèrgics. El contrast marcat entre el lirisme i la rauxa va fer sensació de clarobscur, amb tot el sotrac emocional que comporta. Grosvenor, a més a més, va tenir l’habilitat de lligar harmoniosament els passatges contrastats, enfilant un continu melòdic que no es va trencar en cap moment. Malgrat no ser un element cabdal, cal remarcar que Grosvenor no va fer ni una nota falsa, fins i tot en els trossos més enèrgics va tocar amb una precisió absoluta i un control màxim. El seu Liszt va ser una explosió de color romàntic, de rauxa i de passió, amb la marca de l’exquisidesa més lírica.

El seu Liszt va ser una explosió de color romàntic, de rauxa i de passió, amb la marca de l’exquisidesa més lírica.
A la segona part, el programa va continuar amb Liszt, però amb una obra completament diferent de l’anterior: la Berceuse en re bemoll major, S. 174, una obra delicada i dolça que d’alguna manera s’acostava als Intermezzi de Brahms. Aquí Grosvenor es va mostrar molt dolç i suau, com si s’estigués preparant per la gran sonata de Chopin que havia de tocar a continuació.

Chopin va compondre la Sonata núm. 3 en si menor, op. 58 l’any 1844. Tampoc no va tenir una rebuda unànime, i de fet, a Liszt no li va agradar, però al llarg dels seus quatre moviments podem dir que respira l’essència de la música del Romanticisme. Amb un estil molt personal i prou diferent del de Liszt, és una sonata en què l’Allegro maestoso inicial és clarament el moviment més important, i en els moviments centrals fa excursions melòdiques d’un lirisme extrem que sovint ens transporten a mons irreals.

Aquesta sensació d’irrealitat és el més difícil per a un intèrpret, i és que si bé Benjamin Grosvenor va ser tècnicament i estilísticament impecable, cal dir que tota la força que havia abocat en la sonata de Liszt, en Chopin no va fer el mateix efecte. El ritme va ser massa exacte, les notes massa diàfanes, i el Finale explosiu el va executar massa a temps, sense permetre’s ni una llicència. La música de Chopin és gairebé inefable, com un núvol de cotó fluix que no es pot agafar amb els dits. La interpretació de Grosvenor va ser brillant i carregada de força, però va faltar-hi un punt d’aquest efecte eteri, immaterial, de la música d’un dels compositors amb més personalitat de la història.

Comptat i debatut, no podem fer altra cosa que celebrar la tornada d’aquest jove pianista britànic, que va quedar visiblement satisfet de la seva actuació. No n’hi havia per menys. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol