Cerca de crítiques

Enquesta

Una guia suprema de la Viena d'Alma

19/11/2021 |

 

Programa: Dame Sarah Connolly i Julius Drake

Lloc i dia: Recinte modernista de Sant Pau

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-guia-suprema-de-la-viena-dalma-218661

Dame Sarah Connolly i Julius Drake van fer un recital esplèndid amb autors del postromanticisme centrat a Viena.

La mezzosoprano anglesa Sarah Connolly va fer una actuació dues vegades posposada —i per tant llargament esperada— al Life Victoria, al Recinte modernista de Sant Pau, el proppassat 14 de novembre. Amb un programa titulat El viatge vienès d’Alma Mahler, la cantant, acompanyada al piano per Julius Drake, va oferir una cosmovisió musical de la Viena fin-de-siècle, amb lieder de Wolf, Zemlinsky, Alma i Gustav Mahler, i va afegir-hi una preqüela de Brahms. Un programa orgànic en una interpretació marcada per l’elegància més distingida va ser una exquisidesa de gaudi suprem.

Sarah Connolly.
Si mirem atentament l’estructura del programa, ens adonem que està trenat de manera estratègica com un dispositiu de precisió. Connolly i Drake van començar amb el compositor més antic, Johannes Brahms, el pròpiament romàntic i l’únic alemany, pertanyent a la generació anterior a la Viena fin-de-siècle. Brahms va quedar aparellat amb Hugo Wolf a la primera part. A la segona, van venir els tres compositors directament i personalment relacionats: Alexander von Zemlinsky i Alma Schindler, que van ser amants, i finalment, Gustav Mahler, primer marit d’Alma, després que ella trenqués amb Zemlinsky, que era alhora un gran admirador de Mahler.

Dame Sarah Connolly és una cantant superba que no necessita presentació. És d’aquelles intèrprets que posa tant de gust i de refinament en tot el que canta que el seu so sembla una carícia de seda. La veu és homogènia, càlida, i sobretot, vellutada. Havent començat la carrera amb l’òpera barroca, ha anat estenent hàbilment el repertori cap al lied postromàntic, i actualment és una de les liederistes més elegants de l’escena internacional.

La suavitat i la delicadesa amb què Connolly aborda cada cançó es van fer paleses des de la primera cançó, la Ständchen de Brahms, en què la veu fluïa en un doll molt ben controlat que sonava amb una gran naturalitat i només emanava bellesa. Connolly és una artista de marcat tarannà apol·lini, que prima l’elegància per damunt la rauxa. Però un bri de rauxa també el vam poder copsar en el Goethe Lied de Wolf, Mignon IV: Kennst du das Land, en què Connolly, molt ben compassada amb Drake, va oferir potser l’única demostració d’arravatament del recital. Va semblar ben bé com si veiéssim el text que el poema de Goethe descriu. En el darrer lied de Wolf, Die Zigeunerin, Connolly va fer els riures de la gitana de manera molt graciosa, amb una barreja deliciosa de picardia i finor.

En Connolly, música i paraula es van equilibrar en pes fins a fondre’s l’una en l’altra.
Amb un frasseig immaculat, Connolly es va erigir en una rapsoda musical, ja que en ella música i paraula es van equilibrar en pes fins a fondre’s l’una en l’altra, i la lletra de cada frase va esdevenir intel·ligible com per art de màgia. Mai no recalcarem prou la importància suprema del frasseig en el lied, i essent una fita costosa d’assolir, cal posar-ho en valor quan una cantant com Sarah Connolly aconsegueix l’efecte que cantar lied sembli fàcil.

Després de cinc lieder esparsos de Brahms i cinc més de Wolf, la segona part va començar amb els Maeterlinck Lieder, op. 13, de Zemlinsky, sis lieder escrits entre 1910 i 1913 en què la música ressegueix perfectament l’etereïtat, la inefabilitat i el simbolisme —mai més ben dit— que destil·len els poemes del dramaturg belga. Cal recordar que Maeterlinck és un escriptor que va fer molta fortuna en la música. Només en Pelléas et Mélisande ja s’hi van interessar Debussy, Schönberg, Fauré i Sibelius. Maeterlinck, un dramaturg i poeta que més tard es va dedicar a l’assaig filosòfic, afirmava que la poesia mor quan un ésser viu la llegeix. La música enigmàtica de Zemlinsky, amb harmonies dissonants que ens transporten a mons diferents, és idònia per a la concepció maeterlinckiana de la literatura.

Alma Mahler va compondre més de cent lieder, però malauradament només ens n’han arribat setze.
Sarah Connolly va continuar el viatge vienès d’Alma Mahler amb tres lieder de la protagonista del programa, el darrer dels quals, Bei dir ist es Traut, amb lletra de Rilke. Alma va compondre més de cent lieder, però malauradament només ens n’han arribat setze, ja que la resta es van perdre durant la Segona Guerra Mundial. La dedicatària del cèlebre Adagietto que Mahler va posar a la cinquena simfonia no era només la seva musa i la seva dona, sinó també una compositora de gran interès artístic.

El viatge es va acabar amb quatre cançons de Des Knaben Wunderhorn, el cicle que Gustav Mahler va compondre per a piano i que posteriorment va arranjar per a orquestra, amb alguns canvis de cançons. Es tracta de les eternes cançons a partir del recull de poemes populars alemanys escrit per Achim von Arnim i Clemens Brentano, i publicat entre 1805 i 1808. Sarah Connolly se’ns va endur novament pels viaranys meravellosos de la seva veu, amb un estil que irradia magnetisme i que està impregnat de la bellesa que causa la síndrome de Stendhal. Julius Drake, un gran expert en el pianisme liederístic, es va conjurar amb Connolly per arrodonir del tot una vetllada que es va convertir en allò que Maeterlinck hauria dit que la intervenció humana desfà: la inefabilitat de la bellesa. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol