Cerca de crítiques

Enquesta

El retorn apoteòsic de Pollini

7/11/2021 |

 

Programa: Maurizio Pollini

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-retorn-apoteosic-de-pollini-216332

El mestre italià va tocar Schönberg i Nono, però va ser amb Chopin quan va fer caure el públic rendit al seu art.

Maurizio Pollini, la gran llegenda viva del piano —apel·latiu merescudíssim—, va visitar, per fi, i potser per darrera vegada, Barcelona. El concert que va fer el proppassat 27 d’octubre al Palau de la Música dins la temporada Ibercàmera quedarà gravat a la memòria sensitiva més profunda de tots els assistents. El mestre italià va interpretar tres dels seus tòtems: Schönberg, Nono i Chopin. El resultat va ser d’un èxtasi catàrtic indescriptible.

El recital va tenir dues parts ben diferenciades, amb tres compositors molt estimats pel pianista italià. La primera la va dedicar a dos compositors insígnia del segle xx: Arnold Schönberg i Luigi Nono, els quals, a més, eren sogre i gendre. Fundador de la Segona Escola de Viena, és ben sabut que Schönberg va fer una evolució en el llenguatge compositiu, del postromanticisme a la atonalitat. Pollini en va interpretar les Drei Klavierstücke op. 11, de 1909, i les Sechs kleine Klavierstücke, op. 19, de 1911. Es tracta d’unes miniatures de caràcter eteri, lluminós i pensívol, que constitueixen les primeres obres de caire atonal que el compositor va escriure, mentre paral·lelament treballava en els Gurre-Lieder, una obra que encara pertany al període postromàntic.

Maurizio Pollini va fer una interpretació continguda i alhora plena de força i d’una intensitat inusitada. Pollini és un músic amb tant de carisma, que no li cal fer cap demostració de virtuosisme per fer vibrar d’emoció el qui l’escolta. La seva manera de tocar és d’una intensitat potent però soterrada, fent que la música penetri per tots els porus fins arribar al moll de l’ànima. És d’aquells intèrprets que no n’hi ha prou d’escoltar-lo en disc, perquè en directe guanya molt més.

El segon compositor de la primera part va ser Luigi Nono, amic de Pollini, per a qui va escriure l’obra …sofferte onde serene…, l’any 1976. És una composició electroacústica per a piano i cinta magnètica que pretén evocar el dol per la pèrdua d’éssers estimats. Vam veure un Pollini amb partitura, molt pendent dels inputs de la cinta magnètica que feia funcionar l’enginyer de so André Richard.

La segona part, la que probablement els melòmans addictes al mestre italià esperaven, va estar dedicada a Chopin. Indiscutiblement una de les pedres de toc de Pollini, gosaríem dir que n’és el millor intèrpret viu. Chopin no és només un compositor amb una música farcida d’obstacles tècnics a cada compàs. És també el compositor de l’elegància i d’una sensibilitat molt especial i personal. La seva música no s’assembla a la de cap dels seus contemporanis; el virtuosisme que requereix no és mai estèril, sinó que sempre està justificat i al servei de l’emoció. Maurizio Pollini, com si fos el profeta del compositor polonès, no tan sols l’interpreta, sinó que s’hi fica dins en cos i ànima, amb una capacitat expressiva infinita per inocular el verí de la seva passió a la pell i a l’ànima dels oïdors delitosos d’escoltar-lo. Pollini és un músic que té com una de les marques personals la respiració audible mentre toca, cosa que es percep fins i tot en els enregistraments. Però escoltar Pollini enllaunat és només una ombra de la vivència del directe. Malgrat les mil i una filigranes que els enginyers de so puguin fer perquè un enregistrament d’estudi soni perfecte, els artistes amb majúscules com Pollini, sempre guanyen en el directe, i és que l’emoció mediatitzada fa perdre valor a l’art de debò.

El repertori chopinià va estar integrat per la Masurca op. 56 núm. 3, la Sonata núm. 2 en si bemoll menor, la Berceuse op. 57, i la Polonesa “Heroica”, op. 53. Quan Pollini interpreta Chopin la seda ens acarona l’ànima. El seu so és dolç, potent i brillant. Va estar especialment inspirat en la sonata, ficat de ple en la música i en el romanticisme que l’amara. Va tocar el Grave inicial amb força i passió, emanant llum a cada frase, si bé no podem obviar que va fer més d’una nota falsa. Però en un mestre com ell l’execució tècnica és una cosa secundària al costat de la imponent força expressiva que desprèn. Dins la sonata, el moviment que va ser l’apoteosi culminant va ser la Marche funèbre, i encara més concretament, el lento central, que va interpretar al ritme d’una cadència que va fer que el temps s’aturés i que només poguéssim estar immersos en aquella melodia senzilla que ho omplia tot. El mestre va cloure el recital amb la famosa Polonesa heroica, tocada a una velocitat un xic més lenta de com ho tocava trenta anys enrere. Podem reiterar les lloances al mestre, però es fa gairebé impossible trobar paraules per expressar una cosa que només es pot sentir i escoltar individualment perquè és una experiència intransferible: el Chopin de Pollini.

El geni, el mestre, el mag del piano, probablement en la seva darrera visita a Barcelona, va deixar el públic en estat d’èxtasi, de catarsi, i és que hi ha pocs músics que tinguin tanta capacitat expressiva i toquin amb una intensitat tan demolidora. Escoltar Pollini en viu és un privilegi tan excels que sembla només per al gaudi dels déus. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol