Cerca de crítiques

Enquesta

Carpe noctem

6/11/2021 |

 

Programa: GIO Syphonia

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.nuvol.com/musica/classica/carpe-noctem-216071?utm_source=social&utm_medium=share&utm_campaign=twitter

La GIOrquestra, ara GIO Syphonia, va inaugurar diumenge passat la seva desena temporada amb Francesc Prat com a nou director artístic i Xavier Sabata com a artista convidat.

A l’assignatura de llatí, a batxillerat, ens van parlar de Carpe diem explicant que el verb «carpe» té com a significació primitiva la idea de collir. Collir el dia com qui cull una flor: gaudir del moviment que va del terra fins a davant del nas, però que acaba aquí. Gaudir de la delicadesa de l’instant que neix i mor en un gest, que és tant petit com misteriós perquè no es deixa atrapar. Tenir consciència que el moment és fugisser i que la impressió és passatgera, tal com ho va saber Debussy; qui inspirà Henri Dutilleux per compondre Mystère de l’instant (1989); qui, alhora, també va servir de model a Francesc Prat per definir el programa que el presentava com a nou director artístic de la GIO.

Els anunciats presenten idees, els títols emmarquen contingut, les elusions fan explícites unes intencions. Per això, si parlem del concert que inaugurava la desena temporada de la renovada GIO Syphonia diumenge passat a l’Auditori de Girona, segurament és important destacar la voluntat de Prat d’entroncar-se en una tradició i, alhora, reinventar-la; d’emmirallar-se en l’antic i apostar pel nou. La proposta formava un recorregut a través d’obres d’èpoques i estils molt diferents, organitzades sota uns títols que guiaven un recorregut: els espectadors érem cridats (Appel) a resseguir tot un ventall d’obres nocturnes que començaven al vespre i acabaven, lògicament, a l’albada (Soirées, Aubade), que transcorrien en un paisatge llunyà (Espaces lontaines) i nostàlgic (Nostalgie) on habitava un personatge vanitós (Vanités): el contratenor Xavier Sabata.

El fet d’anar a concert, de la mateixa manera que el d’anar a missa, porta implícit uns horitzons d’expectatives: ens comportem d’una manera concreta i esperem que a dalt de l’escenari –o de l’altar– hi succeeixin unes accions determinades. Sabata, que també actuava com a director d’escena, va jugar amb aquesta idea de litúrgia invisible, amb la suposada naturalitat de la disposició dels músics, entrada del director o il·luminació escènica. En va voler assenyalar la construcció cultural i les va voler capgirar: d’aquesta manera, l’orquestra es distribuïa en quatre pisos diferents, els músics tenien llum només si tocaven i la paret del fons canviava de color en funció del caràcter que transmetia la peça.

El resultat era certament impressionant, però tenia riscos sonors: les seccions que acostumen a estar al fons –vent metall i percussió–, ara des del davant, sovint cobraven un protagonisme inesperat i les que acostumen a estar de costat –violins primers i segons–, ara separades, a estones es perdien en un diàleg mig cec. De totes maneres, l’expressivitat de Prat, que dirigia sense batuta, amb gest gran i marcat, feia caminar cada nota que es repetia a Les indes galantes de Jean-Philippe Rameau; es transformava en onades amassades i plaents a Pavane op.50 de Gabriel Fauré; aguantava la tensió dels silencis entre moviments; s’esplaiava en els contratemps i les petites dissonàncies de la Simfonia núm. 35 en re major “Haffner” de Wolfgang Amadeus Mozart. Cal destacar també, per descomptat, la solvent interpretació inicial de l’oboè solista a «Pan» de les Six Metamorphoses after Ovid de Benjamin Britten i la flauta solista a l’obra de Rameau.

Xavier Sabata va aparèixer descalç i lluminós a la segona meitat del concert, interpretant Eternal source of light divine de Georg Friedrich Händel en un diàleg amb la trompeta primera que va ser un dels moments més emotius de la vetllada. La vanitat autoproclamada es transformava en presència i delicadesa dalt de l’escenari, acompanyada de la simplicitat i bellesa de les cordes de Già l’ebro mio ciglio i el pizzicato preciós de Music for a while de Henri Purcell. Sabata té una veu avellutada i rodona i va saber aprofitar el dramatisme i la teatralitat que possibilitava la producció per atorgar una capa més de significat a les obres. El seu eclecticisme va permetre, així, una visió profunda en la interpretació de les peces.

Finalment, cal comentar que el concert estava dividit per un interludi contemporani. Des d’aquí estarem sempre a favor de les apostes transgressores, però cal anar amb compte amb la temptació tramposa del que, aparentment, sembla innovador perquè molesta, del que ens pensem que és trencador perquè incomoda, del que considerem com a enginyós perquè s’allunya d’allò convencional. Les relacions interartístiques dalt d’un escenari cal que s’escoltin entre si, cal que s’entenguin o que es contradiguin, que dialoguin o que es discuteixin, però una no hauria d’invalidar l’altra.

L’obra de Josep Maria Guix, Virtual Reflection, que construeix una ambientació inquietant a partir de notes llargues i distorsionades, podria haver estat explicada visualment d’una altra manera, acompanyada –i fins i tot ampliada– amb un altre discurs lumínic que no impossibilités l’escolta. Els flaixos blancs proposats per la prestigiosa companyia Cube.bz, molt encertats en les altres escenes, obligaven, paradoxalment, a tancar els ulls –perquè eren constants, repetits i imprevisibles al llarg dels vuit minuts que durava l’obra– i despistaven l’escolta de l’espectador cap al llenguatge amb qui haurien de conversar.

Si l’instant és misteriós és perquè s’acaba, si s’acostuma a entendre malament el Carpe diem és perquè la idea de moment és etèria i s’esvaeix com el fum, però si alguna cosa tenim clara és que té la durada del gest que va del terra fins a davant del nas. Collim, per tant, el dia o la nit, tant hi fa, però fem-ho bé: deixem que els misteris de l’instant ens transportin a espais llunyans que puguem recordar amb nostàlgia, fem que la vanitat ens serveixi per cridar a tots aquells que vulguin compartir-la, que la nit comenci al vespre i acabi amb l’albada. Citem i tergiversem a Horaci, a Britten, Rameau, Guix, Fauré, Händel, Purcell i Mozart, perquè és entroncant-nos a la tradició i reinventant-la com li donem continuïtat. Carpe noctem. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol