Cerca de crítiques

Enquesta

Les variacions Diabelli a les mans de Buchbinder

4/11/2021 |

 

Programa: Rudolf Buchbinder

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.llegir.cat/2021/11/critica-buchbinder-interpreta-les-variacions-diabelli-de-beethoven-i-daltres-compositors-al-palau-de-la-musica/

El pianista va portar al Palau les variacions fetes per Beethoven i per altres compositors, alguns d'ells contemporanis.

El pianista Rudolf Buchbinder va portar ahir a Barcelona el resultat del projecte Diabelli 2020, una superproducció de composicions contemporànies inspirades en les Variacions Diabelli de Beethoven en ocasió del 250è aniversari del naixement del compositor. Per a qui no conegui les variacions (o «transformacions», segons el títol original en alemany) són 33 peces per a piano basades en un vals del compositor Anton Diabelli, qui en ocasió d’un concurs de composició va demanar a cinquanta compositors que li creessin variacions a partir del tema. Beethoven no només va escriure una variació, sinó que va crear una de les seves últimes contribucions magistrals a la literatura per a piano, la seva penúltima obra per a l’instrument.

El projecte compta també amb la proposta que han fet dotze compositors contemporanis. Com era d’esperar, la diversitat de les peces va ser un dels elements més fascinants de la cita. No és possible entrar en gaire detall en aquest format, però d’entre les peces que més van destacar hi trobaríem les contribucions de Lera Auerbach, on la melodia sorgeix d’entre un núvol de pols, com una caixa musical de temps pretèrits que algú troba en un àtic abandonat i on la màgia romàntica és embrutada pel joc pervers d’una dansa turmentada; Toshio Hosokawa, generosa en mencions a Beethoven (no només a les Diabelli) i molt rica en idees malgrat la seva aparent simplicitat; Philippe Manoury, una peça breu i plena de color i energia; Tan Dun, de malenconia resignada però elegant; o l’humor postmodern de Jörg Widmann, amb referències al tema original de Diabelli (acompanyat de nombrosos afegits, tal i com faria Godowsky) però també a melodies de gran popularitat (com la Marxa Radetzky). La versatilitat de Buchbinder i la gran quantitat de recursos tècnics a la seva disposició li van permetre caracteritzar cada peça amb naturalitat i sense problemes aparents.

Després d’aquest tour de force contemporani va ser el torn de sentir les variacions que altres compositors eminents del segle XIX van escriure basant-se en el vals de Diabelli. Destaquen la de Liszt, densa, compacta i dramàtica; l’energètica però juganera versió de Kalkbrenner (fantàstiques les escales de la segona meitat); la fàcilment reconeixible tragèdia de saló de Schubert o el virtuosisme meravellós de Czerny. Buchbinder gaudia interpretant cada una d’aquestes peces i de nou va reaparèixer la gran versatilitat del pianista caracteritzant-les.

Després d’una breu pausa van arribar les Diabelli de Beethoven. Buchbinder va optar per un tempo ràpid, amb prou feines sacrificant detall. Amb un domini formidable de les tècniques pianístiques que exigeix aquesta obra mestra, oferint una sonoritat exquisida i cuidada, i on trucs discrets però espectaculars van treure l’alè (alguns canvis de tempo i dinàmica realitzats en instants extremadament breus, però de progressió perfecta, Buchbinder semblava aconseguir-ho fent un lleuger gest de canell). Destacable la màgia amb la qual va ser capaç de crear volum amb cada mà i modificar-lo a voluntat.

D’especial interès van resultar la variació 1 a la marcia pel seu caràcter fresc i burlesc, amb menys pompa del que és usual; paral·lelament, la 22, popular per la cita al «Notte è giorno» de Le nozze di Figaro de Mozart, va sonar sorprenentment profunda. A la variació 10 va aparèixer el Buchbinder virtuós, oferint colors i rajos de llum a gran velocitat; a la 13, vam escoltar un volum generós en ambdues mans, de timbre formidable i noble. I a la final, Tempo di Minuet, una suavitat exquisida que no s’havia sentit prèviament en aquesta vetllada, amb petites cascades d’aigua, capritxoses però exquisides. Un bis de Schubert va sonar radicalment diferent per tancar aquest gran exercici pianístic que és, sens dubte, una de les fites de l’aniversari Beethoven. 

Albert Mena
Llegir.cat