Cerca de crítiques

Enquesta

El microcosmos pianístic de Xostakóvitx

29/10/2021 |

 

Programa: Igor Levit. Preludis i fugues de Xostakóvitx

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-microcosmos-pianistic-de-xostakovitx-214293

Igor Levit va interpretar la integral dels Preludis i fugues de Xostakóvitx en un recital carregat de força

El recital que el pianista Igor Levit va fer al Palau de la Música el proppassat 21 d’octubre va deixar el públic levitant, si s’accepta el joc de paraules fàcil. Interpretar els 24 preludis i fugues de Dimitri Xostakóvitx en un únic concert no és tan sols una marató que requereix una resistència gairebé infinita per al pianista. És també un viatge intens que explora tots els racons de l’ànima humana, i ho fa des de la solitud més inhòspita, en què sovint el compositor es va sentir immers.

Amb els 24 preludis i fugues, op. 87, Xostakóvitx òbviament va voler homenatjar El clave ben temperat i la seva estructura. Arraconat pel règim soviètic, que l’acusava de fer una música massa formalista i allunyada del poble, Xostakóvitx, trist, decebut i ple d’impotència davant la tirania de la mediocritat, va optar per fer la farina plana i es va dedicar a compondre música per a documentals per guanyar-se la vida. El 1950 però, les autoritats soviètiques el van enviar al Festival Bach de Leipzig, amb el qual se celebrava el bicentenari de la mort de Bach. Xostakóvitx va presidir el jurat del concurs que s’hi va fer, en què la guanyadora, la jove pianista Tatiana Nikolàieva, va interpretar de memòria els 24 preludis i fugues d’El clave ben temperat. El compositor rus va quedar tan impressionat d’aquella obra magna que sintetitzava tota la música, que va escriure els seus propis preludis i fugues, i els va dedicar precisament a Nikolàieva, que els va estrenar el 1952 a Leningrad.

Es poden comparar formalment els preludis i fugues de Bach amb els de Xostakóvitx, però si els anem escoltant sense parar atenció expressa a l’estructura formal, ens adonem que som davant de dues obres molt diferents. Cada compositor hi recrea el seu món, i el de Xostakóvitx era gris, trist, apagat i fred. Com tota la seva música, convida a la desesperança i a la llunyania més gèlida. El biògraf alemany del compositor, Detlef Gojowy, va dir que aquesta obra és un diari íntim del temps més difícil.

Igor Levit és un intèrpret que, malgrat la seva joventut, ha demostrat ja una gran resistència i capacitat de treball, i és que ha enregistrat algunes de les integrals més extenses i més difícils del repertori, tant de Bach com de Beethoven, i també del mateix Xostakóvitx. Dels seus dits tan aviat n’emergeix força i passió com la delicadesa més preciosista. És com un xamman del teclat, que, gràcies a un domini absolut de la tècnica i un coneixement aprofundit de les obres, interpreta i transmet els sentiments del compositor, com si ell en fos poc més que un mitjancer.

A diferència de Bach, que va ordenar els preludis i fugues a través de l’escala cromàtica començant per do major, Xostakóvitx els ordena seguint el cercle de quintes, també amb do major com la tonalitat d’inici, però després es va movent en funció de la quantitat d’alteracions a l’armadura, de manera que les tonalitats successives són més afins entre si. És evident que una obra com aquesta és un univers, un microcosmos on hi cap tot, i per al pianista és un repte, no tan sols tècnic, sinó també expressiu i d’intensitat. Levit es va ficar i ens va submergir en el món de Xostakóvitx de manera intensa i intensiva, amb un so rodó i embolcallant en els preludis més lents, i en canvi, amb un so picat i violent en els més ràpids. En les fugues mai no es va perdre la claredat expositiva de les veus, encara que la magnificència de l’obra fes que l’oïda se n’anés cap a una altra banda.

Sens dubte, Igor Levit va fer un viatge al món interior que Xostakóvitx va abocar al piano, una obra composta en menys de mig any, sovint a cop d’impuls creatiu, que denota la necessitat d’expressar-se amb llibertat i alhora l’admiració que sentia per El clave ben temperat. El públic assistent va ser el copilot del viatge, que va passar per tot tipus d’estats d’ànim, des de la carícia més suau fins a la sacsejada més salvatge. Xostakóvitx és això, sortosament allunyat de l’estètica soviètica, i Igor Levit va ser-ne l’intèrpret ideal. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol