Cerca de crítiques

Enquesta

Redemption Requiem

25/10/2021 |

 

Programa: War Requiem de Benjamin Britten

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/redemption-requiem-213372

La versió escenificada del War Requiem de Benjamin Britten, a càrrec de Daniel Kramer, s’estrena al Gran Teatre del Liceu dirigida per Josep Pons i amb Tatiana Paplovskaya, Mark Padmore i Matthias Goerne com a solistes.

El War Requiem de Benjamin Britten és una obra de redempció. No només per la seva temàtica religiosa sinó, sobretot, des d’un punt de vista personal. A l’inici de la Segona Guerra Mundial, Britten i el tenor Peter Pears, en aquells moments el seu amic i posteriorment parella fins a la mort, van abandonar Anglaterra per instal·lar-se als Estats Units. Allà van mantenir estret contacte amb figures com W. H. Auden, també exiliat i amb qui Britten va col·laborar en la seva primera producció escènica, l’opereta Paul Bunyan. Durant aquest període, el compositor adquirí prestigi creixent, però la seva partida va ser considerada com un acte de traïció en el seu país natal. En aquest context i amb la seva relació amb Pears consolidada -i, fins a cert punt, pública-, el retorn a Anglaterra l’any 1942 no va ser per Britten un camí de roses.

El punt d’inflexió pel que fa a la definitiva rehabilitació del seu nom a Gran Bretanya arribà amb l’estrena i l’èxit triomfal de Peter Grimes l’any 1945, que convertí Britten en l’estendard de la música anglesa però, tot i això, el compositor se sentia íntimament en deute amb la pàtria. Un sentiment de culpa que va tenir la seva redempció definitiva amb l’encàrrec del War Requiem que s’estrenà l’any 1962. El motiu, la consagració de la Catedral de Coventry, una de les ciutats que va patir els més cruents bombardejos per part de l’aviació alemanya l’any 1940. Aquest component personal es manifesta en aquesta iconoclasta missa de difunts a través de la introducció, alternada amb les parts canòniques de la missa de difunts, d’una selecció de poemes de Wilfred Owen, soldat i literat que va relatar els horrors de la Primera Guerra Mundial en la que va participar. Tots aquests elements fan del War Requiem una obra que transita entre el món litúrgic i la vivència personal, una dualitat que li aporta una personalitat pròpia i una forta càrrega emocional.

Amb l’objectiu de definir i diferenciar musicalment aquests dos nivells de lectura, Britten planteja dos conjunts instrumentals autònoms. Per una part, una gran orquestra que assumeix les parts litúrgiques i, per l’altra, un conjunt de cambra que acompanya els textos intercalats sorgits de la ploma d’Owen. En el cas d’aquesta producció escenificada del Liceu, Josep Pons va ampliar el fossat i va situar el conjunt de cambra en primer terme, més elevat, i l’orquestra al darrera, assolint un equilibri notable. Pons no posseeix una ànima teatral, però es mou de manera brillant en determinat repertori del segle XX i aquest War Requiem en va ser una mostra fefaent. La seva lectura va ser analítica, equilibrada, reflexiva, gairebé íntima i l’orquestra, com és habitual darrerament, va respondre de manera excel·lent.

La gran incògnita de l’espectacle era la proposta escènica del director nord-americà Daniel Kramer, actualment director artístic de l’English National Opera. Kramer assumeix el discurs profundament pacifista de Britten per dur-lo més enllà, condemnant no només la guerra sinó tot tipus de violència, com es fa palès en les projeccions creades per Wolfgang Tillmans. El punt fort de la proposta de Kramer és la creació d’algunes situacions teatrals ben resoltes, com el funeral del soldat caigut, però a la seva lectura, tot i estar ben exposada en termes teatrals, li manca certa contundència i impacte.

Tot i això, el treball de Kramer destaca pel seu elaborat moviment escènic que posà a prova el Cor del Gran Teatre del Liceu. Aquesta producció suposava el debut de Pablo Assante com a successor de Conxita Garcia al front de la formació coral i certs canvis es van posar de manifest. El Cor, molt i ben reforçat per membres d’Intermezzo, assolí moments remarcables pel que fa a cohesió i qualitat tímbrica, especialment en uns pianissimi colpidors. Però, per altra banda, la gamma dinàmica va ser massa limitada, factor que va reduir emotivitat en passatges que requerien major presència i contundència de la massa coral. El Cor infantil VEUS – Amics de la Unió de Granollers, dirigit per Josep Vila i Jover, tot i alguns desajustos, va complir en les seves compromeses intervencions.

Per l’estrena de l’obra a la catedral de Coventry el 1962, Britten va voler contar amb tres solistes excepcionals com Peter Pears, Dietrich Fischer-Dieskau i Galina Vishnevskaia procedents, de manera significativa, d’Anglaterra, Alemanya i Rússia. En un detall de remarcable subtilesa, el Liceu ha mantingut aquest simbolisme a través de Mark Padmore, Matthias Goerne i Tatiana Paplovskaya. Els dos primers van protagonitzar un dels moments més enlluernadors de la nit en el seu darrer número, tot cantant el text del poema Strange Meeting d’Owen, clímax de l’obra. Tot i el pas dels anys, Padmore manté no només una gran personalitat vocal sinó també el timbre penetrant i el fraseig persuasiu. Pel que fa a Goerne, el seu magisteri liederístic es posà de manifest en la sensibilitat i expressivitat de les mitges veus i la línia de cant, tot i que al seu forte li manca la rotunditat per imposar-se en un espai com el Liceu. Paplovskaya, en un registre molt diferent, va aportar un instrument important i ben projectat tot i algunes irregularitats en l’emissió i l’afinació. 

Antoni Colomer
Núvol