Cerca de crítiques

Enquesta

Una cloenda de focs artificials per a l'Any Manén

8/10/2021 |

 

Programa: cloenda de l'Any Manén

Lloc i dia: Palau de la Música

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-cloenda-de-focs-artificials-per-a-any-manen-209189

El concert de cloenda de l’Any Manén va tenir cinc convidats destacats que van interpretar obres de tres compositors catalans.

 

L’Any Joan Manén no s’ha acabat, però el proppassat 30 de setembre al Palau de la Música es va fer el concert de cloenda del seguit d’homenatges celebrats enguany, en què es commemora el cinquantè aniversari de la mort del compositor i violinista català Joan Manén. El concert va ser extraordinari pel fet de comptar amb la presència de cinc solistes: el pianista Sergi Pacheco, la violinista Kalina Macuta, i els cantants David Alegret, Ketevan Kemoklidze i Júlia Farrés-Llongueras, tots ells acompanyats per l’Orquestra del Reial Cercle Artístic de Barcelona, sota la direcció de Néstor Bayona. Van interpretar música no tan sols de Manén, sinó també de Marc Migó i de Ricard Lamote de Grignon.

Concert de cloenda de l’Any Joan Manén al Palau de la Música amb el cantant David Alegret. Fotografia de l’ACN.
Marc Migó és un compositor de només vint-i-vuit anys establert a Nova York i que ja ha guanyat diversos premis importants de composició. És també un gran reivindicador de la figura de Joan Manén, i ho fa de manera pràctica, amb obres que en continuen l’estil eclèctic, que beuen de tots els corrents del passat i n’agafen allò més convenient per a cada obra. Sens dubte, amb Migó som davant d’un compositor en majúscules, amb música moderna i original, però sense voluntat de trencar estèrilment amb el passat.

Migó té una música moderna i original que no trenca estèrilment amb el passat.
El concert es va obrir amb el Piano concertino de Migó, que data de 2016 i que té ressons clars de compositors tan significatius del segle xx com Prokófiev o Ravel. Sergi Pacheco va ser l’encarregat d’interpretar aquesta obra, d’una dificultat tècnica notable, i se’n va sortir amb la placidesa i desimboltura d’una partitura ben assimilada.

La segona peça van ser les Quatre cançons populars catalanes, harmonitzades per Joan Manén. Cal dir, però, que no es tracta d’una harmonització “corrent”, sinó que Manén agafa quatre melodies tradicionals catalanes com Mariagneta, La filadora, El rossinyol i Els contrabandistes i en fa quatre creacions pròpies, amb unes harmonies plenes de personalitat, que, sense perdre el fil de la melodia, es converteixen en quatre peces originals de Manén. Les va estrenar el tenor Francesc Viñas el 1918, i en aquesta ocasió, l’intèrpret va ser el tenor David Alegret, fent gala d’un frasseig molt acurat, si bé va mostrar algunes dificultats en el registre agut.

La música de Marc Migó va tornar, aquesta vegada amb les Four songs in red, una obra ben recent, tot just composta l’any passat, amb textos de l’escriptora bielorussa Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura. Són quatre cançons a partir de la traducció anglesa del llibre Temps de segona mà, que són opinions de gent del carrer a propòsit de com els va canviar la vida amb la desintegració de la Unió Soviètica. La mezzosoprano georgiana Ketevan Kemoklidze en va fer una versió molt expressiva que anava de la perplexitat a la comicitat, passant per un desencant evident. Kemoklidze és una cantant de veu vellutada, sòlida i molt homogènia, i una línia vocal delicada i estilitzada.

La música vocal va continuar, aquesta vegada amb el Tríptic per a soprano i orquestra, una obra de 1934 de Ricard Lamote de Grignon, a partir de tres poemes de Rabindranath Tagore. Va ser potser l’obra més discreta de les cinc, amb unes harmonies més conservadores i amb un llenguatge que ja era un xic caduc a l’època. La soprano Júlia Farrés-Llongueras va ser la intèrpret, amb una veu bonica i àgil, però amb una manca de projecció que molts cops va impedir que sobrepassés la barrera orquestral.

El concert es va cloure amb Joan Manén i el seu Concertino per a violí i orquestra, op. A-49, interpretat de manera brillant i virtuosa per Kalina Macuta, una intèrpret molt experta en la música de Manén, que ha col·laborat estretament amb el pianista Daniel Blanch en la recuperació i la difusió de la música del compositor. Blanch és, a més, el president de la Fundació Joan Manén. Aquest concertino es podria considerar el quart concert per a violí que va escriure, i és una obra plena de virtuosisme, però no buit, sinó molt expressiu, on novament es pot apreciar un llenguatge original i modern i que alhora beu de la tradició i s’empelta de la música dels seus contemporanis. No en va a Alemanya es va considerar Manén com l’Strauss espanyol.

Els dos concertinos que van obrir i cloure el programa, el de Migó i el de Manén, figuren en l’enregistrament que apareixerà aquest octubre, Catalan Concertinos and Fantasias, dins el segell Toccata Classics. Podem afirmar que actualment, fer un concert amb música catalana no és cap acte purament reivindicatiu, sinó que hauria de ser habitual, ja que si bé Joan Manén és un compositor d’una altíssima qualitat artística, Marc Migó ja fa anys que demostra que la música del segle xxi ja no és aquella cosa tan ultramoderna i punxeguda a la qual feia por acostar-se, sinó que és una música que interpel·la l’ànima perquè conté bellesa. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol