Cerca de crítiques

Enquesta

Fins a omplir tots els sentits

26/8/2021 |

 

Programa: Marco Mezquida i l'OSV

Lloc i dia: Auditori Espai-Ter

https://www.nuvol.com/musica/classica/fins-a-omplir-tots-els-sentits-200833

L’OSV i Marco Mezquida clausuren la 40a edició del Festival de Torroella de Montgrí.

La música és de colors diversos, desprèn aromes diferents i té gustos variats en funció del moment en què s’escolta. De vegades és d’un blau apagat com el d’una pintura moixa, d’altres és embafadora com un perfum carregat, d’altres és dolça o amargant o picant com un plat exòtic. La del concert de clausura de la 40a edició del Festival de Torroella d’enguany era daurada com el sol de tarda, feia olor de celebració despreocupada, però també tenia gust de melancolia apaivagada. Deixem enrere l’agost i el final d’estiu s’acosta impassible: és moment de sentir la tristesa de manera més intensa, de tornar-nos infinitament apassionats –o potser només de fer-ho veure–, de tenir un peu a la improvisació i l’alegria pròpies de les vacances –i del jazz– i l’altre al dramatisme adolescent i una mica impostat, propi de l’inici de curs –i dels romàntics–.

Aquest diumenge 22 d’agost, l’Orquestra Simfònica del Vallès va interpretar la Simfonia núm. 4 en Fa menor de Txaikovski (1840-1893) i, juntament amb Marco Mezquida i com a plat fort de la nit, Rhapsody in Blue de George Gershwin (1898-1937). Pot semblar que els dos compositors queden lluny l’un de l’altre, però tots dos, en algun moment de les obres escollides, parlen d’una enyorança compartida, juguen amb les qualitats visuals de la música, descriuen un enrenou tumultuós que podria ser exterior –el de la gran ciutat, fascinant i frenètica– o interior –aquell propi dels alt-i-baixos d’un cor trencat–. La proposta de repertori, així doncs, dialoga malgrat la distància perquè celebra el contrast i la mescla, bé sigui d’estils o de sentiments.

Marco Mezquida va protagonitzar una versió innovadora de Rhapsody in Blue de manera delicada i elegant, en una proposta plena d’improvisacions virtuoses i enrampades, suaus i lluminoses, on encaminava l’atenció del públic cap allà on portava les modulacions. Ell sol omplia la sala d’una dinàmica còmplice i propera, canviava de sentit les intencions de cada fragment amb corbes tancades, explorava textures pinçant les cordes o esmorteint-ne les vibracions amb les mans i saltava d’un gènere a un altre ara sol, ara acompanyat de Marko Lohikari al contrabaix i David Xirgu a la bateria, ara amb tota l’orquestra simfònica com a suport i plataforma. Així, passant de la tècnica més acadèmica a la més lliure i experimental, tot el conjunt va anar traçant un recorregut que barrejava dos mons, –un que anava més enllà de la clàssica i un que anava més enllà del jazz– i en resseguia les fronteres i els ponts per acabar reposant en un aplaudiment entusiasta dels assistents.

L’Orquestra Simfònica del Vallès, dirigida per Xavier Puig, va iniciar el concert amb un Lullaby for string orchestra de Gershwin correcte però un pèl fred i va tenir algun petit desajust en les entrades del final de la peça estrella. En canvi, la quarta de Txaikovski va esclatar amb un so més còmode i segur, amb uns fortes imponents i una sensació de rodatge i de treball en els matisos i en els passatges més calmats, amb joc entre seccions i deixant espai a les veus solistes, creant un so homogeni i buscant els caràcters distints de cada moviment; d’aflicció desbordant, de cansament pausat, d’esbarjo momentani, de celebració i resignació relativa. La formació va poder lluir-se plenament en aquest final de festa que, un cop acabada, convidava a aplaudir sense mesura.

Els últims dies d’agost es mouen entre el vertigen i la calma, entre el voler viure en una improvisació rapsòdica i l’intentar abastar, de cop, tot allò que capten els sentits, de voler absorbir alhora tot allò que deixem enrere i que tenim al voltant, que sentim com a propi però que se’ns escapa: tant Gershwin com Txaikovski posen música a aquesta pressa de viure, a aquesta emoció a estones lliure i a estones reflexiva. És una mica com la llum daurada d’una posta de sol; com l’olor de la plaça després de ballar desenfrenadament; com el gust que deixa, després d’uns dies efervescents, la melancolia. I quina sort poder-ne gaudir fins a omplir tots els sentits. 

Alba Nogueras i Jané
Núvol