Cerca de crítiques

Enquesta

Banda sonora cervantina

15/8/2021 |

 

Programa: Capella de Ministrers. Claroscuro. Llums i ombres del Segle d'Or

Lloc i dia: Església de Sant Vicenç d'Estamariu

Al llarg de la seva ja llarga i fecunda trajectòria, a la Capella de Ministrers, el conjunt creat i dirigit per Carles Magraner els ha agradat dur a terme investigacions temàtiques que, més enllà de l’obra d’un compositor, reflectissin el so d’una època a través de l’anàlisi d’una figura concreta. Ha estat el cas de Ramon Llull, de Lucrècia Borja, d'Ausiàs March o El Greco  així com també d’una ruta comercial com la de la Seda que posava en contacte diferents móns i cultures, o d’una festa religiosa, com el Nadal.

El darrer disc publicat per aquesta formació de referència ha estat sobre la música al voltant de la figura de Miguel de Cervantes: Claroscuro. Llums i ombres del Segle d’Or. Homenatge a Miguel de Cervantes, vol narrar el pas del Renaixement al Barroc en la música espanyola des de 1500 al 1650, mitjançant una acurada mostra de repertori cortesà i músiques citades per l’escriptor, que va salpebrar de nombroses referències musicals les seves obres.

Cervantes, autor de transició entre dos móns, és un bon exemple per expressar la idea de clarobscur ‘tècnica pictòrica basada en la perspectiva espacial obtinguda amb el joc de contrastos entre la llum i l'ombra’. Aquesta idea del contrast, tan preuada en el barroc emergent, fa de fil conductor del disc, alternant ritmes i estats d’ànim en una variada llista d’autors.

Anit el propi Magraner des de la viola de gamba, acompanyat de Robert Cases, a la guitarra barroca i tiorba, i de la veu clara i punyent de la soprano Delia Agúndez, capaç d’assolir aguts quasi-impossibles a ‘Ojos, pues me desdeñáis’ de José Marín o a ‘Un cavalier di Spagna’ de Magistro Rofino, van desgranar una vintena llarga de cançons, algunes instrumentals on es palesava la complicitat entre intèrprets que amb mitja mirada ja s’entenen, donant lloc a la improvisació i al lluïment amb riques ornamentacions, primant sempre la puresa d’un so magnífic; i d’altres amb la veu d’Agúndez, ara hieràtica i sòbria, i a voltes intèrpret d’estats com la bogeria a ‘Yo soy la locura’ d’Henry Du Bailly.

En resum un extraordinari concert, emmarcat pels frescos romànics de Sant Vicenç d’Estamariu, d’aquest hiperactiu grup, referent del rigor musical historicista. 

Ignasi Albors
Catclàssics