Cerca de crítiques

Enquesta

Joyce a Torroella: el debut d'una nova diva del pop wagnerià

4/8/2021 |

 

Programa: Joyce DiDonato

Lloc i dia: Auditori Espai-Ter

https://www.nuvol.com/musica/classica/joyce-a-torroella-el-naixement-duna-nova-diva-del-pop-wagneria-197611

La mezzosoprano nordamericana Joyce DiDonato marca el tret de sortida del Festival de Torroella, que celebra la seva 40ena edició.

Joyce DiDonato és d’aquelles artistes que sap guanyar-se el públic des de que posa els peus a l’escenari. Destil·la encant, simpatia, sentit de l’humor i un gran domini de la situació, malgrat un punt d’esbojarrament que moltes vegades l’apropen més a les dives del pop.

El concert del passat 31 de juliol a l’Espai Ter tingué un programa estrany. A última hora es canviaren les obres inicialment previstes (deixant-nos sense Mahler i un encisador Berlioz) per acabar en un garbuix dels hits barrocs amb l’afegit de la primícia d’escoltar Wagner en la veu de la cantant.

El concert començà, però, amb la magnífica escena de Haydn d’Ariadna a Naxos. Craig Terry, el pianista acompanyant de la vetllada i compatriota de la mezzosoprano, en va fer un preciosista i detallista acompanyament. DiDonato ens mostrà una amplíssima gamma de matisos i una gran interiorització de la dissortada princesa cretenca. Per a nosaltres fou la perla del concert, i més si tenim en compte que obria la vetllada amb la veu no del tot escalfada.

DiDonato ja no té la precisió d’anys ha i el seu agut (sempre problemàtic) s’ha tornat forçat i moltes vegades esfereïdor.

El programa continuà amb un seguit d’àries barroques mil i una vegada escoltades, fins i tot per la mateixa cantant en millor forma. La seva delicadesa i la màgia en el toc pianístic afavoriren les pàgines més contemplatives com “Vedró con mio diletto” de Vivaldi o “Lascia ch’io pianga” de Händel. Però amb el fragment que tancà la primera part, l’ària di furore “Crude furie”, també de Händel, els endimoniats pentagrames superaren tant a la mezzosoprano com al pianista, que inicià la introducció amb un evident descontrol. La coloratura de DiDonato ja no té la precisió d’anys ha i el seu agut (sempre problemàtic) s’ha tornat forçat i moltes vegades esfereïdor.

La segona part s’encetà amb “Morte col fiero aspetto” de Hasse, un nou exemple de pàgina amb furor. Potser aquí la interpretació estigué més ben controlada que en l’ària del Serse händelià, però el registre agut ens semblà igualment descompensat amb la resta de tessitura.

Seguirem en l’època barroca amb el lament de Cleopatra “Piangerò la sorte mia”, amb l’afegit del recitatiu previ magníficament declamat per la cantant. L’ària es beneficià d’un extraordinari fraseig i reguladors de somni per part de DiDonato, però a la secció central tornaren les irregularitats, accentuades amb canvis de volum exagerat.

En primícia, la mezzosoprano oferí tres dels cinc de Wagner
En primícia, la mezzosoprano oferí tres dels cinc Wesendonck Lieder de Wagner: “Stehe still”, “Im Treibhaus” i “Schmerzen”. Malgrat la seva interpretació poc idiomàtica, amb unes consonants massa líquides, ens va sorprendre molt gratament com la veu es mostrà prou robusta per assumir el repte wagnerià. Els greus sonaren rotunds i els aguts prou brillants i penetrants. No cal dir que el centre continua essent una de les grans virtuts de la cantant.

Inexplicablement, el programa acabà amb una tornada a l’univers händelià, amb “Dopo notte”, d’Ariodante. Aquí la veu ja mostrà signes de cansament després d’haver passat pels apassionats pentagrames wagnerians.

En la tanda de bisos s’escoltaren “Voi che sapete” i “Somewhere over the rainbow”, per acabar amb “I love the piano” d’Irving Berlin, show del més pur estil nordamericà que va fer les delícies del públic i on destacà també el virtuosisme de Craig Terry.

És un goig veure com un festival com aquest arriba al seu 40è aniversari. Torroella és una cita a la que hem estat assidus des de gairebé la nostra infància. Pel repertori variat, sempre amb un interès especial interès per la música antiga, i pels grans noms que aconsegueix reunir la localitat del Baix Empordà, ens sembla un dels festivals més atraients de tots aquells que poblen la nostra geografia. No podem deixar de recomanar el visionat de l’interessant documental sobre la seva història i vicissituds, vídeo realitzat durant la pandèmia que va obligar a posposar el tan esperat aniversari. Amb retard, doncs, moltíssimes felicitats!  

Dani Cortés Gil
Núvol