Cerca de crítiques

Enquesta

Renaixement i Seicento a Sant Quirze de Pedret

25/7/2021 |

 

Programa: Dolce Rima

Lloc i dia: Església de Sant Quirze de Pedret

El FeMAP està tornant a omplir de música de qualitat escenaris emblemàtics de les comarques pirinenques essent ja el festival de música antiga més extens de tot Europa. Enguany oferint propostes musicals a tot el Pirineu, amb concerts en diferents municipis de la Cerdanya, l’Alt Urgell, el Berguedà, el Ripollès, el Solsonès, la Val d’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, la Noguera, el Roselló i Andorra.

Dissabte, dins la frescor d’un bell espai preromànic (potser massa concorregut per les circumstàncies que estem vivint) i sota l’arc de ferradura de la nau central, el duet de música antiga Dolce rima ens presentà, emmarcat amb el títol ‘Caballero cupido’, un interessant programa que encarava exemples de cançons del Renaixement espanyol amb les del Seicento italià.

Les cançons espanyoles, del segle XVI, han estat enregistrades per aquest duet de valencianes, la soprano Julieta Viñas i Paula Brieba, viola de mà i a la tiorba, que es van trobar a Sevilla, mentre perfeccionaven el seu art interpretatiu, en el disc ‘Al alba venid’.

Posades de costat de les italianes però aquestes semblen planes. Poc agosarades, com els textos. La selecció d’obres de Pisador, de Milán o de Narvéz, relaten amors cortesos acompanyats per la viola de mà (la vihuela espanyola) sempre amb cura de no ser massa explícits. Sovint la broma, la picaresca, el joc, vela el desig real subjacent, potser per tractar-se d’amors il·lícits i secrets. I es que en un segle la música, com la resta de les arts, en la transició del Renaixement al Barroc evolucionen dècada a dècada, deixant enrere dogmes antics i endinsant-se en terrenys a explorar.

Amb el Seicento italià es fa evident una evolució, a diferents nivells. D’una banda la música creada per Frescobaldi, Strozzi o Monteverdi, madura en dinàmica musical. La intensitat del so esdevé un element més dels que disposa el compositor per remarcar i accentuar un mot o un passatge. La veu pren protagonisme, i alliberada de les arrels polifòniques renaixentistes, es torna agosarada. Amb el rol del baix continu clarament fixat a la tiorba, els salts i contrastos són arreu i l’amor ja no és aquell joc mig mostrat, mig amagat. Ara es presenta amb la màxima intensitat, cru i vital, i amb la presència de la mort com a alternativa, que apareix gairebé a cada cançó. Tot plegat per assolir allò que en aquest XVII esdevindrà cànon estètic: la cerca de la màxima expressió i el gust pel contrast.

Com sempre ressalta el mestre Savall la música antiga no existeix, ja que quan s’interpreta reviu, i es fa actual. Dissabte, en un entorn d’antiguitat més que mil·lenària, Dolce Rima, rigoroses en la interpretació d’aquest repertori, va ser capaç de tornar a fer el miracle i els versos i els sons ens van fer emocionar de nou. 

Ignasi Albors
Catclàssics