Cerca de crítiques

Enquesta

Al ritme de l'aigua pirinenca

21/7/2021 |

 

Programa: Pasacalle

Lloc i dia: Llac d'Engolasters (Andorra)

https://www.nuvol.com/musica/classica/al-ritme-de-aigua-pirinenca-194898

El grup de música barroca Pasacalle fa un concert al llac d’Engolasters dins el marc del Festival de Música Antiga dels Pirineus.

Dos excursionistes s’aturen al costat del llac d’Engolasters. Semblen cansats, però de seguida adopten el posat fresc de l’aire. S’asseuen a l’herba, es treuen les xiruques i enceten un parell de cerveses. Se sent un lladruc llunyà, extenuat per la distància. Els tons groguencs de l’aigua anticipen la golden hour. Podríem ser dins l’estampa de qualsevol vespre d’estiu a la muntanya, però a poc a poc la càmera es desplaça i enfoca un grup de persones disperses davant un escenari més aviat senzill. Són tres quarts de vuit del vespre del dissabte 17 de juliol i, distesament, totes elles esperen que comenci el concert Al son de los arroyuelos del grup de música barroca Pasacalle. Es tracta d’una de les propostes més especials de la desena edició del Festival de Música Antiga dels Pirineus (FeMAP): és un concert gratuït, a l’aire lliure, i és l’única parada a Andorra de tot el festival.

Hi ha qui va topar amb el concert per casualitat, mentre passejava pel llac; hi ha qui va pujar a Andorra expressament per a escoltar el quartet barroc. Tots plegats van construir un ambient relaxat, de refugi de muntanya, de trobada reposada després d’un dia feixuc. La soprano Laura Martínez Boj, el tiorbista Carles Blanch, la guitarrista Belisana Ruiz i el percussionista Pere Olivé van trepitjar l’escenari amb l’alegria de tocar acompanyats de la naturalesa, que és una intèrpret excepcional. Els sons de l’aigua, dels arbres, del vent i dels ocells són un baix continu certament peculiar, però van encaixar del tot amb el repertori del concert, que justament —“casualment”, segons Ruiz— partia de danses instrumentals i tons humans que ballen al ritme dels rierols. L’aigua va protagonitzar algunes peces del programa, com Orillas del claro Tajo d’Étienne Moulinié i Al son de los arroyuelos de José Marín.

“Interpretarem música que sonava als carrers, als corrals de comèdies, als teatres”, va comentar Ruiz. El barroc va molt més enllà de la música sagrada de Johann Sebastian Bach, i el concert de Pasacalle va ser-ne una bona demostració. En aquesta ocasió, el quartet va centrar-se en música barroca de la Península Ibèrica i, també, en alguna dansa italiana. En general, el concert va prendre un to amorós, seductor, graciós, rítmic, enginyós. L’expressivitat natural de Martínez Boj va accentuar el caràcter popular de les obres. La desimboltura del quartet va anar creixent al llarg del concert i va arribar al punt més alt a la coneguda Ay que me río de amor de Juan Hidalgo.

El concert de Pasacalle va ser especialment interessant perquè va combinar dues capes temperamentals. D’una banda, va ser una experiència fresca, airosa, lleugera, fins i tot divertida. D’altra banda, va ser una vivència íntima, rítmicament impactant, profundament sensorial. Tant els integrants del quartet com l’aigua del llac es movien amb una calma juganera. Mentre els escoltava, no podia deixar d’evocar el riu Duero de Gerardo Diego. Em sembla que el llac d’Engolasters, alhora quiet i en marxa, també sap cantar sempre el mateix vers però amb aigua diferent. 

Berta Coll i Bosch
Núvol