Cerca de crítiques

Enquesta

Una ‘Ciaccona' per a violoncel

19/7/2021 |

 

Programa: Clara Pouvreau i Luolajan-Mikkola

Lloc i dia: Bachcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-ciaccona-per-a-violoncel-194358

Dos concerts del Festival Bachcelona al Museu de la Música ofereixen versions per a violoncel de sonates i partites per a violí.

No és fàcil fer innovacions amb les sonates i partites per a violí i les suites per a violoncel de Bach. Tot i així, el Festival Bachcelona va confiar a dos intèrprets de violoncel barroc, Clara Pouvreau i Markku Luolajan-Mikkola, dos concerts que anessin més enllà de la suite. Així, els proppassats 3 i 4 de juliol, a la sala de teclats del Museu de la Música, vam poder sentir la transposició per a violoncel d’una sonata i una partita per a violí, amb un resultat original i amb un matís diferent.

La violoncel·lista Clara Pouvreau
Clara Pouvreau va interpretar la Sonata núm. 1 en sol menor, BWV 1001 (original per a violí) i la Suite núm. 1 en sol major, BWV 1007. La particularitat d’aquest concert és que la intèrpret va fer servir dos violoncels diferents: un de cinc cordes per a la sonata, i un de quatre per a la suite. Essent que la distribució de cordes del violoncel va una quinta per sota de la del violí, amb un violoncel de cinc cordes, Pouvreau va poder executar la sonata original a una octava inferior, però sense haver de canviar de tonalitat. D’altra banda, hi ha la hipòtesi força acceptada que la sisena suite, Bach la va escriure per a aquest instrument de cinc cordes —amb un mi per sobre del la—, i quan es toca amb un violoncel convencional, els intèrprets tenen dificultats perquè han de fer lliscar els dits molt avall en el batedor.

Tant les sonates i partites com les suites daten del període de Köthen (1717-1723), i són obres solistes sense baix continu, d’un marcat caire intimista i d’una profunditat abissal, que ultrapassen de molt el mer virtuosisme. Especialment en les sonates i partites, Bach fa un ús ampli de la polifonia a través de l’ús de les dobles cordes.

És ben notòria la diferència de so entre el violí i el violoncel i, per això, tant Clara Pouvreau com Markku Luolajan-Mikkola es van enfrontar a un repte molt gran com és el de transportar dues obres pensades per a una sonoritat més brillant i extravertida com és la del violí, al so del violoncel, més greu, més càlid i més amarat de tendresa. Clara Pouvreau, amb el violoncel de cinc cordes, va oferir una sonata amb un so eminentment càlid i molt intens, i ens va fer oblidar que l’obra era original per a violí.

Per a la Suite núm. 1, Pouvreau va sortir amb un violoncel barroc de quatre cordes i va fer una interpretació d’aire lleuger, però amb el so sempre a la corda. Se la veia tan ficada en la música que sovint tancava els ulls i continuava tocant. Va ser especialment graciosa la Giga, la dansa de ritme ràpid que va tocar amb agilitat, però amb so ple.

El recinte reduït de la sala de teclats del Museu de la Música va proporcionar un fons de dos orgues darrere la intèrpret, i l’ambient acollidor va contribuir en bona mesura a ressaltar unes obres de naturalesa íntima i punyent, en una interpretació molt sentida, que va crear una comunió gairebé extàtica entre la intèrpret i el públic.

L’endemà, al mateix lloc, Markku Luolajan-Mikkola va prendre el relleu, i va tocar la Suite núm. 2 en re menor, BWV 1008 i la Partita núm. 2 en sol menor, BWV 1004. Com que va fer servir un violoncel de quatre cordes per a les dues obres, la partita, escrita originalment en la tonalitat de re menor, va quedar transportada a sol menor, en una transcripció feta pel mateix intèrpret. De fet, Luolajan-Mikkola té enregistrades les sis sonates i partites, en versió per a violoncel barroc.

El seu estil és més eteri que el de Pouvreau, però no per això té menys intensitat. Sovint els intèrprets que toquen amb violoncel modern se serveixen d’un so potent i incisiu per crear intensitat, però un violoncel barroc permet d’altres opcions, ja que el so és menys brillant i l’expressivitat ve donada pel fet de saber jugar amb aquest color més adust i menys polit.

El plat fort, per la peça en si i pel repte de la transposició, era, sens dubte, l’arxifamosa Ciaccona, el pinacle absolut de la literatura violinística de tots els temps. Com sona la Ciaccona per a violoncel? La veritat és que davant d’una obra tan monumental com aquesta, un cop hi som dins, la seva profunditat és tan immensa, que envolta completament l’oïdor i l’aïlla del món. Sí que hem de dir, però, que el so del violí, en ser més agut, li dona una volada en sentit literal, és una música que s’enlaira i surt del món terrenal per convertir-se en la música de les esferes. La gravidesa del violoncel ancora la Ciaccona a terra i li lleva un punt d’espiritualitat. Ara bé, Markku Luolajan-Mikkola en va fer una interpretació carregada de matisos i d’emotivitat que va produir un efecte lleugerament diferent de la versió original. Si la Ciaccona va ser el tombeau que Bach va escriure en memòria de la seva primera esposa, Maria Barbara, la versió per a violoncel, en sol menor, té un caràcter un punt menys espiritual, però també un punt més emocional, ja que el violoncel és l’instrument que més s’acosta a la veu humana, com l’instrument més genuí.

El Festival Bachcelona l’ha encertat un cop més, i només esperem que tant Pouvreau com Luolajan-Mikkola tornin en una propera edició per interpretar la resta de suites, sonates i partites del gran mestre. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol