11/7/2021 |
Programa: Trios romàntics amb flauta
Lloc i dia:Mas Ventós, Olot
Des del 2 de juliol i fins diumenge 18 el festival ‘Música als masos’ ens proposa un seguit de concerts als masos garrotxins. Des del seu naixement, el 2016, el seu objectiu ha estat ‘ampliar l’oferta cultural de la comarca de la Garrotxa amb concerts de petit format.’ I aquesta ampliació és especialment rellevant des que ha desaparegut l’enyorat Nits de Clàssica a la capital, un dels tres grans festivals de clàssica de les comarques gironines (juntament amb la Schubertíada i amb el de Torroella).
El concert d’ahir al vespre al majestuós Mas Ventós d’Olot davant un paisatge privilegiat, els solistes Guillem Martí (piano), Jordi Tarrús (flauta) i Romain Boyer (violoncel) presentaren sota el títol de ‘Trios romàntics amb flauta’ un programa interessant tot i que irregular. Interessant per poder escoltar un format poc habitual, ja que el paper de la flauta acostuma a ser pel violí, i irregular, per la gran diferència de qualitat entre les dues obres.
En primer lloc el Trio en mi menor op. 45 de Louise Farrenc, compost el 1857 per aquesta professora de piano i compositora francesa, d’estil més proper al classicisme al romanticisme que per biografia pertany, és poc rellevant més enllà d’un domini aclaparador del piano en la melodia i certs paratges virtuosístics per a la flauta, amb un violoncel infrautilitzat.
Sense pausa, el magnífic Allegro moderato inicial del Trio en sol menor op. 63 de Carl Maria von Weber, acabat el 1819, ens transportà al cor del millor del moviment romàntic. L’exposició del primer tema, que es va repetint al llarg del moviment, i la creació d’una tensió que creix fins a la fusió dels tres instruments, va ser el ‘moment clímax’ de la vetllada. Després un Scherzo breu, concís, que es converteix en un enèrgic vals, i que ens du als darrers moviments de l’obra plena d’elements folklòrics i amb explícites referències a l’òpera ‘Der Freischütz’ probablement la millor aportació d’aquest compositor a la història del romanticisme musical.
La interpretació va ser liderada des del piano per Guillem Martí amb una digitació nítida, amb un Tarrús solvent en els passatges exigents, i un poc participatiu i sovint silenciat Beyer.