Cerca de crítiques

Enquesta

Una gran interpretació de la Gran Missa Catòlica

5/7/2021 |

 

https://www.nuvol.com/musica/classica/una-gran-interpretacio-de-la-gran-missa-catolica-191142

Jordi Savall i les seves formacions clouen la temporada d’Antiga de l’Auditori amb una versió imponent de la Missa en si menor.

La temporada d’antiga de L’Auditori va cloure el proppassat 21 de juny a la Sala Pau Casals amb un concert de focs artificials, tant pel programa com pels intèrprets: la Capella Reial de Catalunya i Le Concert des Nations, sota la direcció del mestre Jordi Savall, van interpretar la gran Missa en si menor, BWV 232 de Johann Sebastian Bach. No per ser una obra prou habitual en les programacions deixa de causar l’efecte de profunditat i d’èxtasi místic inherent a tota la música sacra del gran mestre.

En el programa de mà del concert, Jordi Savall diu que tres obres són les que formen el testament musical de Bach: L’ofrena musical, L’art de la fuga i la Missa en si menor. La Gran Missa Catòlica —així és com la va anomenar C. P. E. Bach, hereu dels manuscrits de l’obra— és una de les utopies musicals més destacables de tots els temps i latituds. És una obra que Bach va anar construint al llarg de molts períodes. El 1733, després de la mort d’August II de Saxònia, Bach va decidir escriure una missa catòlica com a carta de presentació per obtenir la posició de compositor de la cort del nou Elector de Saxònia, August III, que havia fet una conversió recent al catolicisme. La missa va quedar amb només les parts del Kyrie i el Gloria, i Bach va aconseguir la plaça de compositor de la cort l’any 1736.

Si bé les tres obres del testament musical de Bach tenen un alt component especulatiu, ja que és on el compositor desplega en plenitud el seu domini de l’art del contrapunt, la Missa en si menor és, a més a més, una obra de caràcter grandiós atès el dispositiu vocal i instrumental que requereix. Si bé a partir de 1786 se’n van començar a fer interpretacions parcials, la primera execució íntegra de l’obra no va tenir lloc fins al 1859 a Leipzig. Per raons òbvies, Mendelssohn no hi va tenir res a veure.

Només és a l’abast d’uns pocs fer-ne una interpretació precisa, profunda i commovedora. Jordi Savall és un d’aquests escollits

Considerada per alguns musicòlegs com el pinacle de la història de la música, només és a l’abast d’uns pocs fer-ne una interpretació precisa, profunda i commovedora. Jordi Savall és un d’aquests escollits, un músic que ha bastit una carrera molt dilatada, sempre a la recerca del so original i que al llarg dels anys ens ha descobert compositors i obres desconeguts. La seva Missa en si menor va anar a un ritme més aviat lleuger, amb un bon equilibri entre veus i instruments, i amb un caràcter sobri, més acostat a la terrenalitat que a les filigranes més etèries que a vegades fa la part coral. Va ser molt notable la claredat expositiva de les línies vocals en els passatges més marcadament contrapuntístics. Le Concert des Nations i la Capella Reial de Catalunya van actuar en perfecta harmonia, en un engranatge molt ben greixat que a moments es va convertir en un sol cos.

Dels solistes vocals cal destacar especialment la soprano Hana Blažiková, de veu pura i cristal·lina, i amb una projecció òptima. Cada intervenció seva va ser com mirar les aigües clares d’un llac i poder-ne veure les pedres del fons. La mezzosoprano Sophie Harmsen va tenir un paper més discret, amb una veu a la qual li faltaven harmònics i un xic de vibrat. El contratenor Raffaele Pe va ser tota una revelació, amb una veu també cristal·lina, com la de Blažiková. La seva gran intervenció, però, l’Agnus Dei, va sonar de manera massa regular, amb un excés de mecanicisme, que no va permetre cap inflexió per indicar intensitat emocional. El tenor Martin Platz va complir amb correcció i el baix Thomas Stimmel, malgrat un cert engolament de la veu, va cantar amb molt de gust i de delicadesa.

L’art de Bach és tan imponent com incontestable, i per això ens toca totes les fibres de l’ànima, siguem creients o no

La música religiosa de Bach, en una audició en directe, és sempre una experiència estètica de primera magnitud, però també és un viatge espiritual cap a mons ultraterrenals. Si bé es pot considerar una mica extemporani portar a una sala de concerts una obra concebuda per ser interpretada en una església per a la comunitat de fidels, podem afirmar que l’art de Bach és tan imponent com incontestable, i per això ens toca totes les fibres de l’ànima, siguem creients o no. Més enllà de la dimensió religiosa, catòlica en aquest cas, el llenguatge de la música està per damunt de consideracions de la fe i ens interpel·la com a éssers humans amb dimensió espiritual, de la creença que sigui. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol