Cerca de crítiques

Enquesta

Una ‘Bohème' més que correcta

20/6/2021 |

 

Programa: 'La bohème' de Puccini

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1988616-una-boheme-mes-que-correcta.html

La Bohème
Director d’escena: Àlex Ollé Director musical: Giampaolo Bisanti. Gran Teatre del Liceu, 18 de juny

Aquesta obra mestra de Giacomo Puccini es va estrenar el 1896.

Mal­grat que han pas­sat tan sols cinc anys de les últi­mes repre­sen­ta­ci­ons de La Bohème al Gran Tea­tre del Liceu, l’actual pro­ducció, pro­ce­dent del Tea­tro Regio de Torí –pre­ci­sa­ment el tea­tre que va donar cabuda a l’estrena d’aquesta obra mes­tra, l’1 de febrer del 1896–, ha des­per­tat interès per la direcció d’escena d’Àlex Ollé. Algun bena­ven­tu­rat va gosar pro­tes­tar en l’estrena, injus­ta­ment. Com va fer el direc­tor de cinema aus­tralià Baz Luhr­mann tras­lla­dant la història del París del segle XIX al 1957, Ollé ho ha fet ara amb el París de l’extra­radi, que és on, segons ell, hem de loca­lit­zar l’actual bohèmia d’aquell París ide­a­lit­zat. Si bé la lec­tura que en fa aquest mem­bre de La Fura dels Baus és com una immensa tran­sició que va de la inconsciència de la joven­tut a la presa de sen­tit de la rea­li­tat que com­porta la mort de Mimí, aquesta lec­tura també ofe­reix una pro­posta implícita d’espe­rança, amb la irrupció de l’amor en una soci­e­tat òrfena de grans relats metafísics i lliu­rada a un hedo­nisme con­sis­tent en poc més que la sim­ple super­vivència. Però aquesta òpera, en efecte, ens porta al mis­teri de l’amor, aquesta gran dialèctica contrària a l’odi que, encara avui, i sense saber-ne gaire, es mani­festa ober­ta­ment en la nos­tra espècie.

Podríem escriure, així, que La Bohème és més que un extra­or­di­nari exem­ple de tea­tre musi­cal o un títol dins la ine­xacta eti­queta de verisme; és una tràgica història d’amor pre­nyada d’un mis­teri i d’unes difi­cul­tats que són les que va expo­sar el mateix Puc­cini en les con­ver­ses titu­la­des Música i ins­pi­ració, amb Art­hur M. Abell. “Vaig estar matant-me a tre­ba­llar tres anys per enlles­tir La Bohème. Van ser anys de pre­o­cu­pa­ci­ons, de pres­si­ons, de tor­tu­res psíqui­ques, de penes, mar­ti­ris i peno­sos esforços men­tals. Sono statto cruc­ci­ato.”

Són aques­tes difi­cul­tats les que que­den expres­sa­des i mate­ri­a­lit­za­des en una par­ti­tura que, com asse­nyala l’eru­dit i exqui­sit arti­cle del pro­grama de mà de Jordi Camell, “passa de nit, i aquesta nit té molts colors”. Això ens porta a una de les claus, la direcció eficaç de Giam­pa­olo Bisanti, tot i que va estar més pen­dent d’asso­lir una coor­di­nació gene­ral que de la fluïdesa carac­terística del llen­guatge puc­cinià, que és cosa d’esco­llits de veri­tat, com Tos­ca­nini, que la va estre­nar.

És una obra de referència per a la direcció orques­tral, però els dos pro­ta­go­nis­tes, Mimí (Adri­ana González) i Rodolfo (Gior­gio Ber­rugi), asso­lei­xen una més que des­ta­cada cor­recció en una pres­tació plena de cre­di­bi­li­tat i amb unes línies de cant de gran musi­ca­li­tat. La resta d’intèrprets –entre els quals ens agrada tro­bar noms del nos­tre pano­rama, com Josep Ramón Olivé fent de Schau­nard– asso­lei­xen equi­li­bri i con­junt. És cor­recte el cor de la casa, al qual s’afe­geix el Cor de Cam­bra del Palau i Veus-Cor Infan­til Amics de la Unió. Una més que cor­recta Bohème, man­cada, però, de la màgia i el mis­teri inhe­rents a una par­ti­tura cre­ada per la influència divina.

ORIOL PÉREZ TREVIÑO
El Punt / Avui