Cerca de crítiques

Enquesta

El cor romàntic de Volodos

13/6/2021 |

 

Programa: Arcadi Volodos

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

Arcadi Volodos marca una fita en el repertori pianístic romàntic i s’erigeix en el millor intèrpret de Schubert.

El pianista rus Arcadi Volodos ens va visitar el proppassat 7 de juny en un recital de la temporada de BCN Clàssics al Palau de la Música. Va fer-ho amb un programa eminentment romàntic, centrat en dos compositors de tant de pes com Schubert i Brahms. Volodos és un intèrpret que sent la música dins seu amb tanta intensitat que va fer sentir les palpitacions del cor de Schubert a la pell dels oïdors.

Franz Schubert, un dels compositors romàntics per excel·lència, va ser un home molt dissortat, i no tan sols perquè va morir ben jove, sinó perquè mai no va veure reconeguda l’enorme vàlua de la seva música, que avui encara ens fereix com un dard carregat d’emoció que va directe al cor. A diferència de Beethoven, la música de Schubert no és un remolí explosiu que ho arrossega tot, sinó que té una angoixa interior latent i molt punyent, que fins i tot cala més endins que la de Beethoven.

Com es pot transmetre tanta passió sense deixar-se portar per la rauxa?
Interpretar Schubert no és només tècnicament difícil, sinó que la complexitat rau en la capacitat de l’intèrpret per transmetre a l’oïdor tot el missatge que les notes de la partitura amaguen. Schubert escriu amb un llenguatge propi molt personal que no és bonic com el de Mozart o brillant com el de Mendelssohn. La seva música és l’expressió més directa i immediata —entès com a absència de mediació— d’un cor sofrent, turmentat i ple d’angoixa. I no ho fa de manera arrauxada o abrupta, sinó amb la sensibilitat més delicada i apol·línia. Això converteix la interpretació de la seva música en una autèntica fita per a qualsevol instrumentista o cantant. Com es pot transmetre tanta passió sense deixar-se portar per la rauxa?

Arcadi Volodos va resoldre la quadratura del cercle en una interpretació excepcional de la Sonata en Sol Major núm. 18, D. 894. Des de la primera nota el so va ser extremadament dolç i delicat, la melodia fluïa amb gràcia i agilitat, i alhora amb aquella intensitat profunda però larvada que crea una connexió entre el cor del compositor i el de l’oïdor. De fet, el mateix Volodos mostrava amb l’expressió facial que sentia en pròpia pell l’angoixa que Schubert imprimeix a la seva música, que converteix en una extensió de si mateix.

I del Romanticisme intimista de Schubert vam passar al Romanticisme exaltat de Brahms, amb les sis Klavierstücke op. 118. Si bé els títols de les peces, com ara Intermezzo, poden fer pensar en obres superficials de farciment, el cert és que aquestes sis Klavierstücke no tenen res de superficial i són, en canvi, sis miniatures on hi ha concentrada tota la sensibilitat i l’emotivitat d’un Brahms madur. És una obra que data de 1893 i és la penúltima que va escriure per a piano sol. Dedicada a Clara Schumann, s’ha especulat que l’Intermezzo en La major, el més conegut de tots, és una carta secreta d’amor a la seva amiga de tota la vida.

Les sis miniatures tenen un caràcter diferenciat les unes de les altres, però en totes es nota com hi traspua l’aguda sensibilitat del compositor. Una vegada més, Volodos va ser el mèdium idoni de Brahms. El so del piano va ser ple, intens, delicat, com un fil de seda. Cada acord sonava ple de profunditat, com si Volodos volgués assaborir cada nota. Precisament l’Intermezzo en La major, que sovint havia tocat com a propina en concerts anteriors, va ser especialment dolç i sentit, la melodia, que pot arribar a fer-se un xic reiterativa, a les seves mans es va convertir en un joc gairebé eròtic d’un so que acariciava l’orella perceptora.

Arcadi Volodos és un pianista que al llarg dels anys ha fet una evolució de la rauxa més salvatge a la delicadesa més exquisida, i això el converteix en l’intèrpret ideal tant de Schubert com de Brahms
Arcadi Volodos és un pianista que al llarg dels anys ha fet una evolució de la rauxa més salvatge a la delicadesa més exquisida, i això el converteix en l’intèrpret ideal tant de Schubert com de Brahms. Quan l’escoltem de seguida quedem transportats a l’atmosfera emocional de cada compositor perquè Volodos els ha assimilat, els ha convertit en una part d’ell mateix.

Si bé encara recordem aquell mític recital en què va oferir onze propines, aquesta vegada “només” en va oferir sis, de les quals cal destacar l’Andantino de la Sonata núm. 20 D. 959, novament de Schubert. Si ja ens havia deixat estabornits amb la D. 894, aquest Andantino va ser fruit de la inspiració més genuïna, de possessió pel lirisme d’una música que, sota una capa de fragilitat aparent, amaga una angoixa profunda que emana des de les cavitats més recòndites de l’ànima. Va ser impossible resistir les llàgrimes davant d’aquell Andantino. Arcadi Volodos es va transmutar en Franz Schubert. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol