Cerca de crítiques

Enquesta

Hammerklavier 2005: recital de Sandro de Palma

De Palma: la grandesa de les petites coses

10/2/2005 |

 

Sandro de Palma, piano
Ateneu Barcelonès, diumenge 7 de febrer, 19:30
Hammerklavier 2005

Sonata en si m L. 147. Andante. Sonata en Sol M L. 209. Allegro. Domenico Scarlatti; Sonata en fa #m, op. 25, n. 5. Clementi; Sonata en do #m, op. 27 n. 2. Ludwig van Beethoven; Papillons op. 2. Robert Shumann; Nocturn op 27 n. 1 i n. 2. Frederic Chopin, Estudis op. 10 n. 1 i 9 i op. 25 n. 1, 2, 3 i 12. Frederic Chopin; Scherzo n. 1 en si m op.20. Frederic Chopin.

No en va el text que s’adjuntava al programa del concert de Sandro de Palma, diumenge 7 de febrer a l’Ateneu Barcelonès, assegurava que el pianista és considerat “una de les més qualificades i originals expressions del pianisme italià”. Sandro de Palma és el segon en tocar al cicle de concerts de Piano Hammerklavier 2005, desprès de Brigitte Meyer, la setmana passada.

Em resulta difícil trobar un adjectiu per definir com va ser la seva actuació. Sublim. Feia temps que no gaudia tant en un concert de piano, i estic segura que tots els assistents van anar a dormir diumenge amb un somriure a la cara.

El programa de l’italià feia un “travelling” als períodes més coneguts de la música: barroc, classicisme i romanticisme-postromanticisme. Va començar per Scarlatti, un dels noms més significatius del Barroc i va acabar amb Chopin, passant per Clementi, Beethoven i Shumann. En totes, absolutament totes, les seves interpretacions va sorprendre el públic amb un estil elegantíssim que combinava una utilització dels pedals molt pròpia i amb una visió molt personal del que en cada frase volia explicar. I aquesta utilització dels pedals val la pena comentar-la en el cas d’Scarlatti per contribuir en el debat sobre pedal sí-pedal no en interpretar música del Barroc. Tot depèn de com es faci servir, és clar, doncs en el cas de di Palma és un “sí” rotund.

Parlar de Sandro de Palma és parlar del total. D’una persona que és capaç de posar els pèls de punta amb el primer temps del “Clair de lune” de Beethoven, transmetre entusiasme i energia amb l’Scherzo de Chopin, i fins i tot fer sortir un somriure sorneguer amb el rondó de Humel que ens va regalar als oients de propina, al bis.

És la primera vegada que Sandro de Palma ha tocat com a solista a Barcelona, i això és una llàstima. Però ja ho diu la dita: “més val tard que mai”. Espero, sincerament, que torni. Mentrestant corro cap a la botiga a buscar gravacions de “de Palma”.

El programa interpretat és molt dens. Com ho fa per escollir les obres a cada concert?
Sí, realment és una selecció de molt de virtuosisme i un programa “dur”. De fet, és el mateix que vaig tocar a Nantes fa unes setmanes sota el nom “Beethoven i els seus amics”. És clàssic a la primera part i més romàntic a la segona. He volgut fer una vista panoràmica seguint la cronologia de les èpoques més clàssiques de la música. No sempre segueixo l’ordre de l’època, això depèn del sentit que li vull donar. En altres ocasions he arribat a tocar primer Shoenberg i desprès Shumman, per exemple. Però aquí m’ha semblat més adequat aquest perquè la gent no em coneix.

Desprès d’haver fet les màster-class a Girona, quin creu que és l’estat de la música a Catalunya?
És molt difícil de dir perquè només he tingut sis alumnes. Però tots tenien un nivell molt alt. Fer una bona carrera com a pianista és difícil, aquí i a tot arreu. Per molt que els govern ajudin, ser pianista solista no és gens fàcil. Els instruments de corda ho tenen millor perquè poden tocar en orquestres i en grups de cambra.

Nota diferències en el públic, segons on toca?
I tant! A Nantes es van vendre 133.000 entrades. A Itàlia, en canvi la gent en general va més a l’òpera i a concerts simfònics, per tradició... només a les grans ciutats com Milà o Roma va més gent als concerts de solistes. El públic rus és fantàstic, m’encanta tocar en aquell país. També és molt agraït el públic alemany i l’anglès, tot i que són molt exigents, saben molt bé què volen, són molt selectius.

Què fa Sandro de Palma abans de tocar en un concert? Té alguna “mania”?
No. Bé, és molt important concentar-se i faig alguns exercicis de respiració. Penso en la música. És important tenir alguna cosa a donar al públic. En general provo el piano i analitzo com és la sonoritat de la sala.

Què ha volgut transmetre avui?
És difícil d’explicar amb paraules, perquè és quelcom que no es pot tocar, no és físic, és abstracte. Quan la música arriba al públic no importa tant la tècnica com l’expressió. És una sensació, un sentiment. O connectes de seguida, o no passa en tot el concert.

Com és un dia qualsevol a la vida de Sandro de Palma?
Passo 3 hores al piano tocant, però pensant i llegint la partitura n’hi passo 7 o 8. És molt més important pensar que tocar. És essencial que puguis estudiar sense piano, mirant la partitura i pensant i sentint la música. També s’ha de llegir, anar a exposicions... i fer esport per mi és necessari. Els pianistes, en general, estudien tocant massa el piano.
Jo puc aprendre una peça sense tenir el piano. Ho aprenc al cap, si ho aprenc al piano no és el mateix. Tocar massa no és un bon camí, perquè a fi de cap quan toquem fem (o hauríem de fer) més feina amb el cap que amb els dits.

Gemma Casabó
La Porta Clàssica