Cerca de crítiques

Enquesta

El regnat de Sondra Radvanovsky

31/5/2021 |

 

Programa: Sondra Radvanovsky

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-regnat-de-sondra-radvanovsky-182921

La soprano canadenca interpreta les tres escenes finals de la trilogia tudor, de Donizetti, al feu de la Caballé.

Com en totes les cases d’òpera del món, el públic del Liceu va renovant periòdicament la seva galàxia canora. Aquell conjunt d’estrelles de la lírica que gaudeixen del favor absolut, gairebé incondicional, del públic del teatre. Són pocs els escollits, però un cop ungits passen a un estadi diferent de la resta de cantants. Requisits indispensables, més enllà de la seva qualitat, són la seva fidelitat al teatre i determinats intangibles. En els darrers anys, intèrprets com Irene Theorin, Javier Camarena, Piotr Beczala o Carlos Álvarez han esdevingut, possiblement, els més incondicionalment estimats, i per mèrits propis.

Però la reina indiscutible, a qui appartiene el cor de l’aficionat liceista ara per ara, és la soprano canadenca Sondra Radvanovsky. I és que reuneix les qualitats necessàries: èxits continuats a la casa, compromís amb el teatre i, cal dir-ho, una indiscutible empatia. I també perquè ha participat, de manera activa, en algunes de les nits més elèctriques i emotives de les darreres temporades. Començant per les triomfals funcions d’Andrea Chènier al costat d’un intimidat Jonas Kaufmann i d’un pletòric Carlos Álvarez, i acabant pel memorable recital que va oferir, a l’inici d’aquesta temporada, al costat de Piotr Beczala. En aquest recital, el primer després del confinament i amb una Radvanovsky pletòrica, es va produir una combustió emocional inenarrable. Va ser la nit de la seva coronació.

I ho va ser gràcies al repertori que l’ha dut a ser una de les sopranos dominadores avui a escala internacional. Una veritable exhibició de com s’ha de cantar Verdi i el verisme a través d’un nivell vocal estratosfèric tant pel que fa a projecció i volum com a emoció, expressivitat i domini tècnic. És aquí on les característiques de la soprano brillen amb més fulgor. Però Radvanovsky ja fa temps que ha volgut ampliar horitzons aprofundint en el belcanto romàntic, primer amb la Norma belliniana i després amb la trilogia tudor de Donizetti, que va interpretar íntegrament al MET de Nova York: Anna Bolena, Maria Stuarda i Roberto Devereux.

Induïda pel director Riccardo Frizza, Radvanovsky ha presentat ara al Liceu un espectacle que inclou les grans escenes finals d’aquestes tres òperes i l’ha titulat Les tres reines. Gairebé un one-woman show que ha dirigit musicalment, amb ofici i coneixement del repertori – no debades és director del Festival Donizetti de Bergamo – el mateix Frizza. A les seves ordres, l’Orquestra del Liceu va oferir un rendiment eficient, però una vegada més, sembla que és en aquest repertori belcantista on es mostra menys subtil i es fa menys palesa la seva evolució. El Cor del Liceu va començar poc empastat i gens contundent, però a mesura que l’espectacle va avançar, es va anar consolidant, signant la seva millor prestació en la darrera escena.

Rafael G. Villalobos, director d’escena en plena ascensió i de qui en temporades vinents es veurà a Barcelona la Tosca que està dirigint actualment a La Monnaie de Brussel·les, va diferenciar les escenes a través d’una gamma cromàtica simbòlica, introduint moviments simples tant pel cor com pels solistes que van acompanyar Radvanovsky. Fins a quin punt Villalobos va influir en l’actuació escènica de Radvanovsky és indesxifrable. En qualsevol cas, la més gran virtut del director Sevillà va ser la senzillesa d’un artefacte escènic que va substituir la fredor d’una versió concert. Pel que fa als solistes que van intervenir en petits papers, destacar especialment a Gemma Coma-Alabert, cada dia més consolidada a l’escenari del Liceu, al costat d’uns eficients Marc Sala i Carles Pachón.

I, a la fi, Radanovsky. La seva actuació va despertar tanta passió al teatre, que va acabar dempeus, com crítiques de determinats sectors, especialment per qüestions d’estil. Si el repte d’interpretar aquestes tres mítiques i esgotadores escenes finals ja és majúscul, fer-ho al feu de la Caballé és gairebé una temeritat. No només per la qualitat i la petjada de la soprano catalana en aquest estil, sinó perquè Caballé i Radvanovsky són dos cantants de característiques oposades. La seducció tímbrica de Caballé i la seva infinita paleta dinàmica entre el piano, la mitja veu, el forte i el fortissimo, que es considera canònica per aquest repertori, no té res a veure amb Radvanovsky. La soprano canadenca no posseeix seducció tímbrica, ans tot al contrari. La veu no és bonica de color, és punxeguda i estrident, per moments metàl·lica. La seva virtut és el seu volum i una projecció que és com la d’un raig làser i el seu mèrit, especialment en aquest repertori, és la seva capacitat de recollir aquest instrument tan voluminós i doblegar-lo per oferir sensacionals pianissimi com a Maria Stuarda, o messe di voce com a l’escena final de Roberto Devereux, el moment estel·lar de les dues nits.

Radvanovsky juga en aquest repertori, que no és el que més li escau, les seves cartes. I ho fa amb honradesa, amb elegància, amb respecte estilístic, indiscutible entrega, unes facultats insultants i amb la força interpretativa de les grans. Per contra, el timbre no sedueix i la gradació dinàmica és relativament reduïda. La coloratura no és la seva especialitat, tot i que les poques exigides aquí les va resoldre amb bona tècnica i, això sí, es va equivocar acabant les escenes amb un agut innecessari que no va sonar ni bonic ni estable. En definitiva, pros i contres d’una vetllada que no va deixar ningú indiferent.

Probablement no va ser el concert de Les tres reines el que va coronar la soprano canadenca com a Reina del Liceu. No calia. Radvanovsky venia coronada de casa. 

Antoni Colomer
Núvol