Cerca de crítiques

Enquesta

Un Vivaldi dolç i reposat

28/5/2021 |

 

Programa: Chouchane Siranossian i l'Orquestra Barroca de Venècia

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-vivaldi-dolc-i-reposat-182267

Chouchane Siranossian i l’Orquestra Barroca de Venècia fan una interpretació magistral de Les Estacions.

Seguint la tònica habitual de canvis d’intèrprets, de programes i de dates dels concerts a causa de la pandèmia, el proppassat 17 de maig es va celebrar al Palau de la Música Catalana el concert que havia d’inaugurar la temporada de Palau 100 el novembre passat. La violinista francesa Chouchane Siranossian va prendre el relleu a Giuliano Carmignola i va fer una interpretació original i meravellosa de Les Estacions de Vivaldi al costat de l’Orquestra Barroca de Venècia.

Davant d’una obra tan arxiconeguda com els quatre primers concerts de l’opus 8 d’il prete rosso, tocats i sentits tantes vegades en versions de tots els estils, es fa difícil aportar-hi un toc d’originalitat, fer-ne una interpretació diferent de les moltes, i bones, que hem escoltat. Tot i així, Chouchane Siranossian, amb el seu violí barroc d’afinadors blancs, va fer-nos arribar un Vivaldi menys elèctric i més refinat, menys explosiu i més delicat.

El concert va començar amb el Concerto grosso en re menor, “la Folia”, de Francesco Geminiani. La folia és una dansa d’origen portuguès que es va fer molt popular entre els compositors del barroc meridional, alguns dels quals van escriure variacions al voltant d’aquesta melodia encomanadissa. Les més conegudes són probablement les de Corelli, que va ser professor precisament de Geminiani. El concerto grosso de Geminiani conté vint-i-quatre variacions sobre “la folia” entre els tres moviments.

L’Orquestra Barroca de Venècia, dirigida des del primer faristol pel concertino Gianpiero Zanocco, va tocar amb aquell so estripat tan característic del barroc italià. Si el barroc és l’art dels contrastos, la formació va fer-hi honor amb canvis abruptes de dinàmiques, d’intensitat i de sonoritat. El diàleg constant entre els quatre solistes de cada corda va sonar ple d’energia, vessant aquella jovialitat i passió mediterrànies.

Les Estacions és l’obra més coneguda de Vivaldi, de manera injusta, ja que la immensa popularitat d’aquests concerts ha eclipsat en gran mesura la resta de la seva extensíssima producció, que té la mateixa entitat i categoria —o més— que Les Estacions. Sempre és un plaer escoltar-les en directe en una interpretació meravellosa com la de Chouchane Siranossian, però estaria bé que sovintegessin a les programacions la resta d’obres d’il prete rosso, que van de l’òpera a la cambra passant per la música religiosa.

Descoberta per Andrea Marcon, fundador i director de l’Orquestra Barroca de Venècia, Chouchane Siranossian és una música amb un concepte molt personal i original de la música barroca. Com a violinista, toca dos instruments, segons les obres que interpreta: el violí barroc i el violí modern. En aquest cas la vam veure amb el violí barroc, amb un so suau i delicat, possiblement amb un excés d’ornamentació, especialment en el Largo de “la Primavera”. El so del violí de Siranossian no és estrident sinó vellutat, cosa que va fer que a vegades quedés eclipsat per l’orquestra, però a mesura que va anar tocant va anar creant una atmosfera embolcalladora de pau i de serenitat, una mica allunyada de les interpretacions barroques elèctriques que estem acostumats a escoltar.

Amb la seva figura esvelta, la violinista i el seu so semblaven una ballarina que dansava gràcilment al ritme de la melodia vivaldiana. Cal destacar especialment els Adagio de “l’Estiu” i “la Tardor”, en què la solista, tocant damunt el coixí orquestral, amb el seu so dolç va crear un clima de relaxament total, gairebé de somnolència. Lluny del barroc més explosiu i arravatat, Siranossian, sense faltar gens ni mica en autenticitat a l’esperit del barroc, va aconseguir sorprendre i fer la seva aportació artística més personal. Amb un so brillant i un diàleg constant amb els instruments de l’orquestra, Chouchane Siranossian es va mostrar com una solista ben integrada en el conjunt i lluny del divisme.

Si alguna cosa bona han tingut les cancel·lacions causades per la pandèmia ha estat el descobriment de figures de primer nivell, com ja vam veure amb la pianista Schaghajegh Nosrati, i ara amb Chouchane Siranossian. Només ens queda desitjar tornar-la a veure aviat, ja sigui amb el violí barroc o amb el modern. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol