Cerca de crítiques

Enquesta

Més torero que matador

19/5/2021 |

 

Programa: Piotr Beczala

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/mes-torero-que-matador-180089

Piotr Beczala llueix divisme al Palau.

La fama de Piotr Beczala no requereix presentació. Es tracta d’un dels tenors més celebrats dels darrers temps. D’altra banda, el públic de Barcelona l’ha pogut veure en més d’una ocasió, tant en recital com en òpera —Werther i Un ballo in maschera. Precisament el programa del recital que dijous ens va oferir al Palau de la Música Catalana incloïa un passatge d’aquesta darrera òpera però, curiosament, no es tractava de la gran ària “Ma se m’è forza perderti”, sinó d’aquella lleugera cançó de l’escena de bruixeria d’Ulrica: “Di’tu se fedele”. D’altra banda, aquesta darrera òpera la podem trobar enregistrada per ell mateix en companyia de Krassimira Stoyanova i Dimitri Hvorostovski, sota la direcció de Jesús López-Cobos. També podem trobar a la xarxa alguna representació de Luisa Miller (obra que també va incloure en el repertori), mentre que de Tosca (que també va cantar) ens haurem de conformar amb algun fragment enregistrat en recital.

El programa que Beczala proposava era força estrany en conjunt i incloïa alguns clàssics que els tenors utilitzen per fer-se un massatge a la pròpia veu (àries antigues de Donaudy) o al propi ego (cançons de Tosti) i que han acabat constituint una autèntica rutina. Però també hi hagué cançons de Respighi i Wolf-Ferrari i, finalment, tres àries d’òpera. Res d’entusiasmant, en conjunt. D’entre tot això, i abans d’entrar en l’anàlisi de les àries d’òpera que va cantar dins i fora de programa, va destacar sense dubte la col·lecció de cançons d’Ottorino Respighi, tant per la bellesa d’algunes d’elles com per les excel·lències interpretatives de Beczala, que durant tota la primera part va exhibir un virtuosisme inqüestionable, atacs puríssims en dinàmiques delicades, aguts brillants i un bon fraseig, més elegant que eloqüent. Si hi ha alguna cosa en aquest cantant que es pot qüestionar des d’aquest punt de vista és que tot sovint els passatges coberts i els passatges oberts no estan prou igualats i es veuen les costures (o “els claus i la cola”, com diria Alban Berg). Res que pugui enfosquir les extraordinàries prestacions tècniques d’un estilista, tenor líric puríssim, d’una sobrietat que alguns podrien confondre amb fredor.

Beczala és un estilista, un tenor líric puríssim, d’una sobrietat que alguns podrien confondre amb fredor
I, tot i això, a mesura que Beczala vencia i convencia, s’aproximava la fase de la pirotècnia que molts tenors guarden pel final, on arriba el repertori operístic. I de pirotècnia no n’hi va haver tanta, malgrat l’entusiasme premeditat del respectable. D’entrada, la peça escollida d’Un ballo in maschera no era, com he dit, la gran ària del personatge. Però les coses avançaven molt bé, ja que la interpretació d’aquest fragment per Beczala va ser un autèntic “master” de com s’ha de cantar, amb la veu aparentment fresca, aguts brillants, sillabato perfectament controlat i gran estil. Tot avançava cap a la glòria i va arribar Luisa Miller. Sense recitatiu (com pot ser?). En aquest punt, i dins d’una interpretació perfectament polida, és cert que Beczala va intentar fer filigranes dinàmiques amb un èxit relatiu (res d’estrepitós, però). És probable que això tingués un efecte psicològic negatiu per al cantant. Sigui com sigui, les coses es complicaven just en el moment de matar el toro i “Recondita armonia”, de Tosca, no era el millor salvavides. Va cantar amb gran prestància però és evident que el temperament de Beczala congenia molt més amb Verdi que amb Puccini. Res d’això no va refredar l’ambient, ans al contrari, i el públic va homenatjar l’artista amb justícia. Començava la tanda de bisos. I, lamentablement, Puccini i el verisme van ocupar tot l’espai amb fragments de Tosca (“E lucevan le stelle”), La bohème (final del tercer acte) i Andrea Chénier (“Come un bel dì di maggio”). A la primera, Beczala no va fer ni la finta de cantar piano el passatge que s’obre amb “O dolci baci”. La segona va resultar una broma simpàtica sense més, a part d’alguna llicència. A la tercera, potser producte del cansament o del pes relatiu de la tessitura, va acabar amb un agut molt justet que no feia justícia a un registre que va brillar esplendorós durant la resta de la vetllada. I així va cloure el recital enmig d’aquells entusiasmes col·lectius propis d’un públic que, com diria Pepe Rubianes, “han venido a disfrutar y piensan hacerlo”. No vull dir amb això que l’artista no ho mereixi. Però ni el programa o l’elecció del repertori, ni certes circumstàncies puntuals van permetre que un artista extraordinari oferís un recital igualment extraordinari.  

Joan Sebastià Colomer
Núvol