Cerca de crítiques

Enquesta

Certesa i compromís

12/5/2021 |

 

Programa: Cos­mos Quar­tet

Lloc i dia: Auditori de Girona

https://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1968072-certesa-i-compromis.html

Cons­tituït per qua­tre joves músics cata­lans, el Cos­mos Quar­tet ha sigut la for­mació resi­dent d’aquesta tem­po­rada Iber­ca­mera a Girona, i ha tan­cat ofi­ci­al­ment la pro­gra­mació amb un magnífic reci­tal a la Sala de Cam­bra de l’Audi­tori. Tot i la ten­dra edat dels mem­bres, el Cos­mos ja s’ha asse­gu­rat un nom i un lloc en el pano­rama clàssic del país i més enllà, per la seva indis­cu­ti­ble qua­li­tat, gua­nyada amb feina i com­promís, com van dei­xar palès.

En pri­mer lloc hem de feli­ci­tar el con­junt per la inclusió de dos quar­tets pri­me­rencs del segle XX, un d’Anton Webern (datat el 1905) i l’altre de Mau­rice Ravel (aca­bat el 1903). Tot i què ja són obres cen­tenàries, ens recor­den la importància d’ofe­rir al públic con­tin­guts més con­tem­po­ra­nis i per­ti­nents en el període com­plex que estem vivint.

Mal­grat la pro­xi­mi­tat en el temps, les dues par­ti­tu­res no podien ser més diver­ses. La de Webern encara inclou algu­nes referències al roman­ti­cisme, que va des­a­gre­gant per impo­sar unes tex­tu­res ato­na­lis­tes pròpies de la Segona Escola de Viena. És una música que ens comu­nica pro­fun­di­tat i no enco­mana només emo­ci­ons, sinó que apel·la direc­ta­ment a l’intel·lecte i a la reflexió.

Ravel, com en gene­ral l’impres­si­o­nisme francès, no entra en rup­tura oberta amb les har­mo­nies tra­di­ci­o­nals, sinó que s’obs­tina –asso­lint-ho deli­ci­o­sa­ment– en la cerca de noves fórmu­les, per­cep­ci­ons i sen­si­bi­li­tats. El resul­tat és una obra medul·lar, digna de les millors anto­lo­gies, on les notes van bro­tant, com una suau epi­fa­nia de la vida mateixa.

L’èmfasi en aquesta mena de biogènesi musi­cal fa que el nom Cos­mos del Quar­tet gua­nyi òbvi­a­ment tota una ple­ni­tud de sen­tit. Els intèrprets es van abo­car en l’ema­nació de les peces amb una dedi­cació extrema i amb un encert de bon­ho­mia i elegància que els rati­fica com una aposta d’excel·lència. Per això també els melòmans més entu­si­as­tes no van exi­mir-se de cri­dar uns bravi ben meres­cuts.

La vet­llada va discórrer amb un ordre cro­nològic inver­tit i per aca­bar vam recu­lar fins a Johan­nes Brahms, un dels com­po­si­tors fetitxe dels qua­tre joves còsmics –com es pot intuir també pels enre­gis­tra­ments del grup, dis­po­ni­bles a les pla­ta­for­mes d’inter­net–. Van posar afany i passió al Quar­tet n. 1 (1873) de l’ham­burguès, un músic que gau­deix més del favor dels pro­fes­si­o­nals que del públic. Però els espec­ta­dors esta­ven con­tents perquè, fent balanç, cele­bra­ven la con­fir­mació d’un nom propi: pre­ci­sa­ment per no voler ser-ho, els mem­bres del Cos­mos Quar­tet es van eri­gir en els veri­ta­bles pro­ta­go­nis­tes.

ALEXANDRE NUNES DE OLIVEIRA
El Punt / Avui