Cerca de crítiques

Enquesta

L'espiritualitat daurada de Víctor Jiménez

12/4/2021 |

 

Programa: Víctor Jiménez

Lloc i dia: Centre Cívic Pere Pruna

https://www.nuvol.com/musica/classica/lespiritualitat-daurada-de-victor-jimenez-168399

El contratenor Víctor Jiménez i el pianista Manuel Ruiz interpreten un repertori de música sacra al Centre Cívic Pere Pruna.

El capaltard convida a escrutar els racons de l’esperit, i al Centre Cívic Pere Pruna aquesta disposició es fa encara més viva. El color blau, rei de la capella pintada pel mateix Pruna, assuauja els nervis i obre les portes a fer un viatge cap endins. Els tons groguencs —que, per la llum, sovint queden daurats— se sumen a la festa de la introspecció. Per tot això, i per l’acústica de la capella, aquest espai va ser idoni per a acollir el concert Reliquiari sacre del contratenor Víctor Jiménez Díaz. Acompanyat del pianista Manuel Ruiz Segarra, i dins el marc del XII Cicle de Música Religiosa de Sarrià-Sant Gervasi, Jiménez va presentar, divendres passat, un repertori cuidadament dinàmic, articulat entorn de la sacralitat o, més aviat, de l’espiritualitat.

El contratenor va proposar un camí cronològicament invers, des del final fins al principi. Va partir de l’obra de nova creació Agnus dei (2010), de Mariona Vila, per després transitar per Ravel, Fauré, Bruckner, Mendelssohn, Beethoven i Haydn i, finalment, desembocar en obres barroques de Purcell, Vivaldi i Handel. “Un reliquiari és un lloc on es guarden coses importants, i cada compositor d’aquest programa és important”, va comentar Jiménez just abans de començar a cantar la primera obra. A vegades fem servir la paraula “important” una mica massa a la lleugera, i convé ser prudent, però, en aquesta ocasió, fins i tot m’atreveixo a anar un pas més enllà: no només resulta escaient dir que va ser “un concert amb un repertori de compositors importants”, sinó que fins i tot podem dir que va ser un “concert important”.

Va ser un concert important perquè Jiménez i Ruiz van apropar-se molt al fi suprem de la música: van oferir als assistents l’oportunitat de trobar-se amb les regions més profundes de les seves ànimes, de connectar amb les sensacions pròpies, i potser també de buscar alguna mena de brúixola existencial. La majoria d’obres del repertori estaven vinculades factualment amb la religió, però l’objectiu del concert ultrapassava aquestes circumstàncies històriques. “Donem les gràcies a la vida, a Déu, al destí, a la natura…”, va dir Jiménez abans d’interpretar An Evening Hymn d’Henry Purcell, deixant clar, així, que tothom pot abordar l’espiritualitat com vulgui (o com pugui).

La potència de la veu de Jiménez no passa gens desapercebuda, i la seva expressivitat, encara menys. Des de la primera obra —l’Agnus dei de Mariona Vila, que es trobava entre el públic—, la veu del contratenor va escampar-se amb força per la sala, fins al punt que als moments de més explosió el so semblava prendre forma de raig de llum, de centelleig daurat, de flama d’or, i pujava amunt, amunt, cap als àngels de les voltes de la capella.

Els moviments lents i suaus de les mans de Jiménez, i també el balanceig lleuger del cos, van acompanyar la veu al llarg de tot el concert. Sobretot, però, el contratenor va canalitzar la seva voluntat expressiva a partir de gestos facials. A través de l’expressió de la cara, va aconseguir reflectir fases diverses de l’espiritualitat, com ara l’experiència catàrtica que suposa el comiat d’un ésser estimat, a Kaddisch de Joseph Maurice Ravel, i la ira contra el destí, a In questa tomba oscura de Ludwig van Beethoven. Al meu parer, Jiménez va aconseguir la màxima expressivitat a Hark! What I tell to thee de Franz Joseph Haydn, que parla precisament de la ràbia contra un mateix.

Manuel Ruiz va fer un paper discret però essencial. Va acompanyar amb serenitat els cants de Jiménez i, sagaç, va saber captar els moments d’explosió i de reclusió de la veu.

Jiménez i Ruiz van cloure la primera part amb Haydn. A la segona part, iniciada després d’una pausa molt breu, van interpretar obres del Barroc anglès —Henry Purcell— i italià —Antonio Lucio Vivaldi i George Frideric Handel. Va quedar clar que el Barroc és el terreny que Jiménez coneix millor. En aquesta segona part, va mostrar-se bastant més tranquil i còmode. “Handel és qui m’ha ensenyat a cantar, és casa”, va confessar entre peça i peça. A l’obra Jubilate, o amoeni chori de Vivaldi, els assistents van poder descobrir un Jiménez juganer i entremaliat, molt diferent del Jiménez profund i seriós que havia predominat durant la primera part del concert.

Per presentar l’última peça del repertori, Destructive war, thy limits know de Handel, Jiménez va dir que, als seus ulls, avui dia vivim en una guerra, i va desitjar-ne la fi. Podem adherir-nos al seu crit pacifista, i tant, però el que també hem de fer és, sens dubte, creuar els dits perquè Jiménez pugui donar guerra durant molts anys més.  

Berta Coll
Núvol