Cerca de crítiques

Enquesta

Un cop més

1/9/2003 |

 

Obres de Schubert i Wolf. Matthias Goerne, baríton. Eric Schneider, piano. Schubertíada a Vilabertran, Església de Santa Maria, 30 d'agost.


La cita anual de Matthias Goerne amb la Schubertíada de Vilabertran ha esdevingut una cita imprescindible del calendari musical de casa nostra, un esdeveniment que cada estiu assoleix cotes artístiques del màxim nivell, punt de coincidència entre un festival pensat amb el cap i amb el cor i un cantant capaç de destil·lar les més pures essències poeticomusicals de les obres que interpreta. Un cop més, el baríton alemany va protagonitzar una vetllada per al record, amb un atractiu florilegi de lieder de Schubert que començava amb un veritable salt mortal, Nacht und Träume, una peça que exigeix un cant amorosit, a flor de llavi, un so controlat al mil·límetre que Goerne (amb la veu encara no prou escalfada) va aconseguir amb efectes màgics. Amb la bandera blanca estesa des de bon començament, al cronista només li quedava deixar-se arrossegar pel melangiós desconsol de Wehmut o per la història d'horror gòtic de Der Zwerg, en la qual Goerne va personificar amb el to just tots els personatges de l'auca. Es poden preferir lectures menys impacients d'Auf dem Wasser zu singen, però en l'extensa Viola, el baríton un cop més va aconseguir la nostra claudicació amb la gamma d'emocions convocades i la impecable concepció de l'estructura de la peça: la darrera aparició de la tornada ja no tenia la càndida innocència del començament, sinó els tints evidents del dolor i la solitud. Un cop més, Eric Schneider va respirar en la mateixa longitud d'ona, responent amb la mateixa flexibilitat del cantant, per exemple, amb el perfecte apaivagament de l'impetuosa cavalcada d'Auf der Bruck.
Va ser, tanmateix, en la segona part, amb la seva tria de lieder d'Hugo Wolf a partir de poemes de Mörike que Goerne i Schneider es van enlairar encara més amunt. El centenariat compositor encara admet amb major comoditat la gran varietat de dinàmiques i colors que, en pocs compassos, pot assolir Goerne amb la seva veu de vellutada noblesa i un legato impressionant, com si un gran arc llisqués per les seves cordes vocals. La dolça concentració de les dues Peregrina, l'escalf místic d'Auf en altes Bild o Neue Liebe, o la coqueta ironia que tancava Der Jäger només en són alguns exemples. Però posats a destacar un moment, citem Der Feuerreiter, en la qual Goerne va assolir una esfereïdora i al·lucinada (més ben dit, incendiària) intensitat que posava la pell de gallina. Un cop més, hem de parlar de miracle a Vilabertran. Deo gratias!


Xavier Cester
Avui