Cerca de crítiques

Enquesta

Mestre de mestres

21/3/2021 |

 

Programa: Grigori Sokolov

Lloc i dia: L'Atlàntida de Vic

Sokolov aixeca el públic de l’Atlàntida de la cadira en un concert memorable

L’Atlàntida de Vic està d’aniversari: són ja deu anys els que porta en marxa aquest equipament indispensable per a l’escena vigatana. Durant aquesta dècada la col·laboració de la sala i centre de formació amb la Fundació Puig-Porret ha permès l’organització del cicle Grans Concerts, que ha dut a la capital osonenca noms majúsculs, com Ton Koopman, Jordi Savall, Philippe Herreweghe, Khatia Buniatishvili o Daniel Hope. Com veiem, artistes que són programats en les millors sales del món i que, quan pensem en Catalunya, solem assumir que només és possible veure’ls a Barcelona. Cal, doncs, anar traient el pilot automàtic pel que fa a la cultura feta en aquest país: no podem ni molt menys parlar d’un país descentralitzat en qüestions de música clàssica però no hauríem de bandejar l’esforç i els mèrits d’institucions joves i amb empenta que potser suposaran una mica d’aire fresc i la tan desitjada plataforma per als artistes catalans.

El full de ruta de l’Atlàntida es defineix per l’eclecticisme. Pensem en el piano que avui ens ocupa: l’any passat l’artista resident era Carles Marigó, mestre de la improvisació i agosarat intèrpret que ens va oferir moments sorprenents com un duel pianístic amb Juan Manuel Cisneros o una performance en col·laboració amb la trapezista Júlia Farrero. Per contra, dissabte passat rebia la visita de Grigory Sokolov, paradigma de la sobrietat, apòstol de la vella escola, que toca amb frac, saluda amb inclinacions marcials i abandona l’escenari en menys de deu segons sense pretendre establir cap complicitat amb el públic. Sokolov arriba, toca i se’n va. Però aquest aparent distanciament es trasllada a la música? De cap manera: l’aproximació de l’instrumentista és apassionada, directa, espiritual, profunda i hi aboca l’experiència, la dedicació gairebé obsessiva de diverses dècades entre tecles blanques i negres. No és Sokolov un artista frívol o que es prengui a la lleugera les seves interpretacions: més aviat sembla un home amb una missió.

És coneguda la seva devoció pel directe i el seu rebuig per les gravacions. Hem de deduir, doncs, que el pianista considera la comunió amb el públic part d’una cerimònia transcendental tot i que no en doni signes externs. Els assistents al concert de Vic ho van saber entendre, atès que van guardar un silenci reverencial durant la interpretació de les Quatre poloneses de Chopin i els Deu preludis de Rachmàninov però van esclatar en sorolloses aclamacions -acompanyades fins i tot de cops de peu al terra i aplaudiments a l’únison- en finalitzar el viatge. Entremig, furiosos forte, un impressionant domini del fraseig, delicats canvis de dinàmica, un so transparent i madur i un ferri control dels silencis. La tensió es podia gairebé palpar, sumada a la certesa d’anar de la mà d’un mestre capaç de guiar-nos amb fermesa per un territori farcit de mines. Sokolov sembla trobar-se com peix a l’aigua en el repertori més dens i, tot i que no va estalviar moments de lluïment amb notes picades a velocitat difícil d’imaginar, la sensació va ser que tot tenia un sentit, que el solista tenia alguna cosa important a dir i que sabia perfectament com fer-ho. Al final, ens va tornar a tots a la destinació sans i estalvis malgrat la turbulència del viatge.

Hi ha lloc pels Sokolov del món avui que han de conviure amb les Yuha Wang i els Lang Lang? En aquest moment de carreres marcades per la frenesia i l’exposició mediàtica, quin espai els queda als pianistes que només volen tocar amb la major excel·lència possible? Serà potser Sokolov el darrer de la seva espècie? No negaré que un solista que construeix amb aquesta contundència un mur impenetrable entre ell i el públic xoca i produeix certa incomoditat. Al final, en Sokolov, només importa la música. 

Meritxell Tena
Núvol