Cerca de crítiques

Enquesta

Un bon concert sense batuta

24/2/2021 |

 

Programa: Orquestra Da Camera i Maria João Pires

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/un-bon-concert-sense-batuta-157143

L’Orquestra Da Camera i Maria João Pires substitueixen l’Orquestra de Lucerna i Martha Argerich de manera incidental.

La pandèmia continua afectant l’activitat concertística arreu del món, i Barcelona no n’és una excepció. El concert que l’Orquestra de Lucerna i la pianista Martha Argerich havien de fer ja la temporada passada, en principi es va ajornar per aquest febrer. Finalment, però, van cancel·lar la gira i en lloc seu, la temporada Ibercàmera va decidir fer actuar l’Orquestra Da Camera juntament amb la pianista Maria João Pires el proppassat 15 de febrer a L’Auditori de Barcelona en dues sessions, a les sis i a les nou.

L’Orquestra Da Camera és una formació de creació recent, integrada pels millors músics de l’Estat espanyol, entre els quals membres del Quartet Casals, del Cuarteto Quiroga o del Quartet Gerhard. Sense director al capdavant, van interpretar la Serenata per a cordes en do major, op. 48, de Txaikovski, i el Concert per a piano núm. 9, “Jeunehomme”, de Mozart, amb la participació de Maria João Pires. El resultat va ser correcte, però no va arribar al nivell d’excel·lència a què els concerts de la temporada Ibercàmera tenen acostumats els bons melòmans.

Sense cap mena de dubte, els músics que integren el conjunt Da Camera són brillants, però potser perquè el concert va ser un xic improvisat i per la manca d’una batuta, les dues peces del programa no van sonar de manera prou harmònica. En el moviment inicial de la Serenata de Txaikovski vam sentir una formació de tretze músics de corda amb un so brillant i lleuger, els acords inicials van sonar plens d’energia i de lirisme, i les frases posteriors es van desenvolupar amb un estil elegant i un legato delicat.

Vera Martínez-Mehner, la violinista del Quartet Casals, va liderar la formació, però no va tenir la força i l’essència unificadora que hauria tingut una batuta al capdavant dels instrumentistes. La manca d’un lideratge extern potent es va evidenciar en el segon moviment, el més conegut, el Vals. S’hi va percebre un cert desequilibri sonor entre la melodia dels violoncels i l’acompanyament dels primers violins. Les quatre seccions de la corda no van sonar amb prou harmonia i va semblar com si es trepitgessin una mica en el més íntim i delicat dels quatre moviments de la serenata. En el darrer, el Finale, l’orquestra va recuperar l’energia i el brio del principi i va tornar a tocar amb intensitat, un ritme àgil i un so incisiu.

Maria João Pires és una pianista molt reputada en la interpretació de Mozart, i els primers concerts del compositor de Salzburg no són gaire habituals a les sales de concerts. El núm. 9, “Jeunehomme”, és el darrer de l’etapa de joventut, data de 1777, i ja té aquells elements inconfusibles que configuren la bellesa mozartiana, unes melodies elegants, delicades, estilitzades i apol·línies.

L’Orquestra Da Camera va aparèixer ampliada, amb instruments de vent, i el piano estava disposat de cara als músics, però Pires no va actuar com a directora, sinó que estava totalment centrada en la part solista. Mozart és un compositor que serveix de termòmetre per mesurar la vàlua d’un intèrpret, i en aquest cas, com a conjunt d’orquestra més solista, el resultat no va ser prou satisfactori. Pires és una artista molt veterana, i l’execució de la seva part va ser notòria, però no enlluernadora. L’orquestra la seguia, però sense un nord clar. En el Rondo final es va notar una certa manca d’harmonia entre l’orquestra i el piano. La delicadesa i la calidesa d’aquest concert no van arribar amb prou definició a l’oïdor. Probablement van faltar assajos, i va faltar una batuta que donés equilibri i harmonia entre totes les parts. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol