Cerca de crítiques

Enquesta

Cultura gitana succedània a L'Auditori

26/2/2021 |

 

Programa: Tzigane

Lloc i dia: Auditori de Barcelona

https://www.nuvol.com/musica/classica/cultura-gitana-succedania-a-lauditori-157575

L’OBC protagonitza ‘Tzigane’ amb obres de Manén i Ravel.

Quan, en el segle XIX, la noció del poble i el fet popular guanyen, valgui la redundància, popularitat, alguns autors de la música “culta” -és a dir, aquella que s’escrivia i per tant es podia transmetre- van començar a incorporar els aires de la terra en les seves composicions. En termes generals es va tractar sempre d’una mena d’estilització de certs girs del folklore musical que posaria els pèls de punta a qualsevol etnomusicòleg. El resultat, a banda de participar d’una estètica lamentablement kitsch, va permetre en certa manera internacionalitzar determinats clixés sobre la música, per exemple, dels gitanos de l’est. Una música que es desenvolupava a províncies (Hongria, Romania, Sèrbia…) però impregnava ja els carrers de la metròpoli: Viena.

Quan Ravel i Bartók van dedicar la seva atenció a aquests clixés formaven part d’una segona onada i un cert imaginari sobre el músic gitano estava ja fortament instal·lat. En qualsevol cas, ho van fer de formes molt diferents: mentre Bartók ho va fer amb una actitud d’un rigor metodològic considerable Ravel es va limitar a recollir una certa essència i donar-li forma. No en va Bartók era hongarès i aquesta essència no li era -a diferència de Ravel i de Brahms, per exemple- en absolut aliena.

Aquesta entranyable història d’apropiacions culturals, mitologia xenòfoba i populisme (ara que està de moda la paraula) musical dóna sentit al concert que L’Auditori ha programat el cap de setmana del 20 i el 21 de febrer en dos dies diferents amb el nom de Tzigane, que és la manera com els francesos denominen els gitanos i el nom de la peça de Ravel que inclou el programa.

Obria el programa la Rapsòdia per a violí i orquestra nº1 de Bartók que, com hem dit, va fer un treball de camp etnomusicològic en la seva Hongria natal, on la vitalitat de la tradició musical gitana era notabilíssima. Per la seva execució disposàvem de l’OBC amb el que va ser el seu director titular, Pablo González, i el violí solista de Leticia Moreno, destacada violinista castellana afincada a València que ha treballat amb notables d’aquest negoci com Krzysztof Penderecki, Yuri Temirkanov, Zubin Mehta o Christoph Eschenbach. El fet de quedar fins a cert punt tapat pel so orquestral (què passa en aquesta sala amb les fustes?) i desdibuixada per l’escassa claredat orquestral i l’acústica vaporosa de l’Auditori no li va impedir mostrar el seu virtuosisme i una actitud escènica entusiasta que també compta.

Les coses van anar, però, a millor amb la peça de Maurice Ravel que donava títol al concert i que representa una aproximació molt més lliure a l’estètica del violí gitano. Malgrat la duresa de certs atacs (calia fer-se sentir) Moreno va exhibir unes bellíssimes dobles cordes i es va moure amb flexibilitat dins la pulsació oscil·lant que tant Bartók com Ravel van recollir de la tradició musical gitana. Per si no n’hi hagués prou, l’orquestra es va mostrar més brillant, progressió que es va mantenir durant la vetllada.

La música de Joan Manén no té, aparentment, la menor relació amb aquesta tradició, però manté l’element unificador de l’instrument icònic de la música dels gitanos de l’est d’Europa: el violí. I evidentment es tracta d’una elecció oportuna ara que fa cinquanta anys que l’autor va morir. Amb un llenguatge retro, però inspirat. La Chanson per a violí i orquestra nº1 va ser una plataforma molt vàlida per a l’exhibició del fraseig de Moreno malgrat la imprecisió del discurs orquestral.

Tot i que s’agraeixen els esforços al programa de mà per vincular Xostakóvitx amb la música klezmer el cert és que amb la darrera obra qualsevol unitat conceptual del programa es podia donar per liquidada. Es tracta de l’arranjament per orquestra de cambra que Rudolf Barshai va realitzar del Quartet de corda nº3 op.73a amb el permís de l’autor.

Aquí és on l’orquestra va oferir el rendiment més notable. González va enfrontar els primers compassos amb un tempo tendencialment lleuger i l’orquestra va oferir un rendiment brillant, amb una molt major concreció expressiva que en cap altra peça i un discurs molt més matisat. Val a dir que els valors extraordinaris d’aquesta obra compensen amb escreix la seva escassa relació amb la resta del programa i que, en última instància, ens va permetre gaudir en una sola vetllada de tres dels autors més fonamentals de la primera meitat del segle XX. L’enorme varietat de textures, matisos i atmosferes d’aquesta obra esplèndida van ser executats amb actitud, detallisme i concentració per una orquestra que, com ja vaig fer notar en relació amb les Variacions Rococó de Txaikovski, podria mostrar una major regularitat durant el conjunt del programa. 

Joan Sebastià Colomer
Núvol