Cerca de crítiques

Enquesta

Aroma de perruca i casaca

16/2/2021 |

 

Programa: Narek Hakhnazaryan amb l'OBC

https://www.nuvol.com/musica/classica/aroma-de-perruca-i-casaca-154688

L’OBC ofereix les 'Variacions Rococó' a L’Auditori.

Més enllà d’escoltar bona música ben tocada, que és l’objectiu principal de qualsevol concert, sempre s’agraeix una bona programació del repertori. En la vetllada del 12 de febrer es va poder gaudir d’un interessant programa que lligava conceptualment les dues obres principals del programa. Cadascuna a la seva manera, les Variacions Rococó de Piotr Ilitx Txaikovski i El burgès gentilhome de Richard Strauss són dues temptatives d’explorar una certa estètica neoclàssica, fet que mostra com l’interminable període que en música s’anomena romanticisme entrava ja a finals del segle XIX en crisi amb si mateix.

Com que l’estrella convidada era un cellista virtuós com Narek Hakhnazaryan calia ampliar el repertori per a cello i afortunadament això es va fer amb l’arranjament per a cello i piano (obra del propi compositor) del Nocturn de les 6 peces per a piano op.19. Això ens va permetre contemplar una al costat de l’altra dues obres de Txaikovski per a cello i orquestra. Que el programa es completés amb l’obertura del Freischütz de Carl Maria von Weber (que iniciava la vetllada) és un fet molt més fortuït.

Sigui per aquest motiu, per la fredor típica dels primers compassos d’un concert o per qualsevol altre motiu l’execució del Freischütz va començar amb un parell d’entrades poc conjuntades i una estrepitosa cantada d’un membre de les fustes que no vull recordar. Es podia esperar un rendiment superior de l’OBC i, efectivament, es va produir més tard sense que això hagués de portar a eufòries injustificades.

Es podia esperar un rendiment superior de l’OBC i, efectivament, es va produir més tard sense que això hagués de portar a eufòries injustificades

El tall venia més tard, i amb ell Narek Hakhnazarian. En el Nocturn per a cello i orquestra, l’armeni va mostrar un fraseig bellíssim només puntualment enfonsat en el so d’una orquestra en que les fustes podien haver mostrat una major subtilesa.

L’acollida d’aquesta primera intervenció del cellista va resultar ser injustament gèlida potser per les circumstàncies que obligaven a interpretar un nocturn (molt poc nocturn) a les set del vespre en una sala mig buida.

I aquí ens trobàvem ja a les portes de l’estètica retro pròpia del programa proposat: música amb aroma de perruca i casaca. Concretament a les Variacions Rococó, que s’anunciaven com a peça estrella de la nit, Nuno Coelho no va atrevir-se a fer res contra la recurrent estridència de les fustes. En canvi el solista va continuar exhibint les esmentades virtuts, a més de resoldre amb èxit el complicat passatge de virtuosisme que clou l’obra.

Hakhnazarian va arribar, va veure i va vèncer i el públic, ara sí, va ser agraït. Per aquest motiu o, més probablement, perquè la cosa ja estava preparada d’inici, ens va regalar un bis que, com sol passar, resultà de gran lluïment: la Lamentatio de Giovanni Sollima, escrita l’any 1998 en memòria dels morts en defensa d’Armènia en les múltiples guerres de la seva història, la última de les quals els va enfrontar a l’Exèrcit d’Azerbaijan amb motiu de la sobirania sobre Nagorno-Karabaj en els darrers anys de la Unió Soviètica. Dobles i triples cordes que inclouen pedals harmònics i certs passatges de virtuosisme foren el vehicle de la darrera exhibició d’un cellista esplèndid de merescut prestigi.

Com que, fins al moment, Hakhnazarian s’havia mostrat molt per sobre de les prestacions de l’orquestra el seu comiat no semblava una bona notícia. Però va ser precisament amb El burgès gentilhome on l’orquestra (i el seu director, naturalment) van desenvolupar-se més brillantment.

Richard Strauss va començar a treballar en aquesta obra l’any 1911, coïncidint amb el gir neoclàssic que Der Rosenkavalier va representar en relació a Elektra, l’anterior òpera de Strauss. Com vam explicar a la prèvia del concert, la idea d’Hugo von Hofmannstahl era representar El burgès gentilhome de Molière amb la música incidental escrita per Strauss per l’ocasió i a continuació estrenar Ariadne auf Naxos. La música de Strauss incloïa, a més, cites a la música incidental que Lully va escriure pel mateix Molière.

La cosa va resultar massa llarga i poc exitosa i les dues peces van seguir després camins separats, amb major glòria d’Ariadne auf Naxos. Però El burgès gentilhome no està gens mancat de valors. La contradicció necessària entre les formes clàssiques i les harmonies straussianes pot, de vegades, suggerir la cort de Maria Antonieta en plena ingesta de bolets però l’obra està plena de passatges brillantíssims i prenyats d’inspiració.

Malgrat que en alguns moments certa inconcreció expressiva va generar algunes imprecisions (particularment en determinats diàlegs entre grups instrumentals), el rendiment de l’orquestra va anar clarament in crescendo,no només durant la vetllada, també dins l’execució d’aquesta darrera obra. Tampoc van faltar moments brillants que demostren amb claredat que l’OBC i Nuno Coelho s’havien pres molt seriosament la cosa. I no és cap secret que quan és així les coses funcionen. 

Joan Sebastià Colomer
Núvol