Cerca de crítiques

Enquesta

Bàlsam Rameau: Platée al Liceu

9/2/2021 |

 

Programa: ‘Platée', de Rameau

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/balsam-rameau-platee-al-liceu-152989

El Liceu presenta per primer cop a la seva història una obra de Jean-Philippe Rameau.

Jean-Philippe Rameau (1683-1764) arribà al món de l’òpera en la seva maduresa, quan ja comptava cinquanta anys, amb l’estrena d’Hippolyte et Aricie el 1733. Abans havia dedicat el seu talent a la música per a clavecí i orgue, a més de pàgines religioses i d’una obra teòrica important que el portà a no pocs retrets dels seus contemporanis, tant per part d’aquells qui enyoraven la tradició de Lully com per la banda dels qui clamaven pels nous aires renovadors que provenien d’Itàlia. El seu primer èxit operístic, encara molt deutor de la tragédie lyrique de Lully, va ser seguit per d’altres com Castor et Pollux (1737) o Dardanus (1739), i també per òperes ballet com Les Indes galantes (1735) o Les fêtes d’Hébé (1739).

En una única funció, el dimecres 3 de febrer, el Liceu presentà per primer cop a la seva història una obra de Rameau: la irònica Platée, òpera que el compositor de Dijon estrenà a Versalles el 1745. L’argument és un sarcàstic divertiment sobre les aspiracions d’una lletja nimfa, sorgida de les profunditats d’un pantà, a aconseguir l’amor de Júpiter. La partitura és un híbrid a mig camí entre la tragédie i les obres de ballet, amb un estil sempre còmic que es mofa de la gran tradició de la música francesa que pesava sobre les espatlles de Rameau, tant pel que fa al cant patètic de la tragédie com per l’afició desmesurada de l’estil francès per la dansa. Amb una orquestració sempre sorprenent en la descripció d’efectes naturals i de la variada fauna que rodeja la malaurada nimfa (granotes, cucuts, etcètera), Platée se’ns presenta com una obra d’una fantasia desbordant sense igual dins de l’òpera barroca.

Malauradament, al Liceu ens haguérem d’acontentar amb una versió de concert, mancança més destacada en aquesta obra, que és d’una constant teatralitat que demana a gairebé cada compàs una imaginativa escenografia que doni cos a la infinitat d’efectes i afectes amb què Rameau emplena la seva curiosa partitura.

A nivell musical, l’espectacle comptà amb un dels màxims experts (i pioners) en la recuperació de l’obra de Rameau, William Christie, que al front del seu conjunt Les Arts Florissants va ser el gran triomfador de la vetllada, amb la direcció d’una partitura de la qual coneix tots els secrets. Textures claríssimes i un pols constant que mai va decaure varen ser les bases sobre les quals Christie va conduir admirablement el discurs musical. En el conjunt instrumental, a més d’unes cordes de gran precisió, especialment destacada fou la secció de les fustes en la seva descripció del curiós bestiari que habita el pantà on es desenvolupa la història (magnífics raucs d’oboès i fagots), i també la nodrida percussió en mans de Marie-Ange Petit.

A nivell musical, l’espectacle comptà amb un dels màxims experts (i pioners) en la recuperació de l’obra de Rameau, William Christie, que al front del seu conjunt Les Arts Florissants va ser el gran triomfador de la vetllada.

El cor mostrà un nivell excel·lent, malgrat la reducció de volum imposada per les molestes mascaretes i algunes mancances en l’empastament de fragments com “Que nos voix applaudissent” o “Épais nuages”, ambdós de l’acte primer. L’apartat de solistes es beneficià de la caracterització del tenor Marcel Beekman com a Platée, sorprenent ja només posar els peus (sobre talons) a l’escenari. Domina la part i la mostra amb una seguretat admirable, amb una bona projecció de la veu i fent aflorar els aspectes més humorístics dels pentagrames. Ara bé, el seu histrionisme de sons fixos, nasals, sospirs, entre d’altres, ens priva d’alguns moments més melòdics o elegíacs, en què la veu ha de sonar bella, ben timbrada i amb un bon control de la fraseologia. La seva encarnació es troba així a les antípodes d’altres companys de corda que han provat sort amb el personatge, com Gilles Ragon o Paul Agnew.

La Follia de Jeanine De Bique va ser decebedora, amb una veu d’estranya col·locació i escassa projecció, a més d’una coloratura boirosa. El seu gran moment, la còmica ària “Aux langueurs d’Apollon” en què Rameau satiritza l’estil italià, potser la pàgina més esperada i interpretada de l’òpera, passà amb força grisor a nivell vocal, malgrat els intents de la cantant per suplir-ho a nivell actoral amb un físic enlluernador i seductor.

Va destacar el Júpiter del baríton Edwin Crossley-Mercer, amb uns greus rotunds que donaren la correcta personificació del déu de déus. No es pot dir el mateix de la resta de veus que conformaren un panteó mític, aquí força intranscendent. Una Juno (Juliette Perret) sense les guspires de la ira de la gelosia i tapada per l’orquestra en la seva impulsiva entrada de l’acte tercer o un Mercuri (el tenor Enguerrand de Hys) poc majestuós com a missatger diví, amb un so ínfim i d’escassa bellesa. Més destacats foren el Momus del baríton Padraic Rowan i la soprano Emmanuelle de Negri en la doble personificació del déu Amor i Clarine, confident de la nimfa Platée, i a qui Rameau regala una de les més belles àries de l’òpera, el lament “Soleil, fuis de ces lieux”, que de Negri expressà amb emoció i un bon sentit dels reguladors, magníficament acompanyada a més pel gran embolcall que construí l’atenta batuta de Christie.

El Liceu s’ha beneficiat de ser un dels pocs teatres europeus oberts a dia d’avui. La producció de Platée, que Les Arts Florissants ja havien presentat a l’Opéra Comique el 2014 amb una imaginativa direcció d’escena de Robert Carsen, s’havia de recuperar el passat desembre al Theater an der Wien, abans d’iniciar una gira de concerts per diferents ciutats. Malauradament les funcions vieneses s’hagueren de suspendre a causa de la pandèmia i només es va permetre una gravació comercial de l’espectacle de futura distribució. Barcelona ha estat, per tant, la primera ciutat que ha pogut gaudir d’aquesta peculiar òpera interpretada per Les Arts Florissants, una alenada d’aire fresc, plena de fantasia i estrambòtiques troballes que ens fa més digerible el penós moment que ens ha tocat viure. Esperem que el bàlsam Rameau torni al Liceu. 

Dani Cortés Gil
Núvol