Cerca de crítiques

Enquesta

Parsifal amb Domingo al Liceu

La via del redemptor

30/1/2005 |

 

'Parsifal', de Wagner. Plácido Domingo, Violeta Urmana, Matti Salminen, Bo Skovhus, Sergei Leiferkus, Theo Adam. Direcció d'escena: Nikolaus Lehnhoff. Escenografia: Raimund Bauer. Vestuari: Andrea Schmidt-Futterer. Il·luminació: Duane Schuler. Cor de Cambra del Palau de la Música Catalana. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Director: Sebastian Weigle. Barcelona, Gran Teatre del Liceu, 28 de gener de 2005.

En un món on el terme tenor wagnerià s'ha convertit en sinònim de veu baladrera i hòrrida, Plácido Domingo és un bàlsam per a l'oïda. El tenor reapareixia en una òpera escenificada al Liceu amb aquest Parsifal després d'una llarga absència de 15 anys en un dels papers que, per la centralitat de la tessitura, s'adiu més a l'estadi actual de la seva il·lustre carrera i del qual ja va oferir un tast en concert en la primera temporada postreconstrucció. Acceptant que l'instrument mai no ha tingut la fusta d'un veritable heldentenor, Domingo continua sent un Parsifal admirable per la noblesa de l'accent, la calidesa del timbre i la intel·ligència de l'intèrpret. El tenor va dosificar les seves forces i va posar tota la carn a la graella a partir del segon acte, amb un Amfortas! Die Wunde! corprenedor. Dibuixant amb cura el camí iniciàtic del protagonista, el Parsifal de Domingo va arribar al seu zenit al tercer acte, amb els tendres accents amb què es va adreçar a Kundry.

Justament, una altra de les triomfadores de la nit va ser Violeta Urmana, demostrant que l'esperat retorn de Plácido Domingo, de fet, era un al·licient més d'un repartiment magnífic. Veu sumptuosa, sense problemes en l'híbrida tessitura (aguts impactants, greus consistents, centre polpós), Urmana ha anat madurant la seva interpretació fins a crear una Kundry de mil cares, salvatge, adolorida, maternal, temptadora, penitent, amb un abassegador Grausamer! convertit en un dels punts àlgids de la vetllada. Amb una solidesa vocal que sembla desafiar el pas del temps, Matti Salminen va ser un Gurnemanz de manual, donant tota l'amplitud necessària a la gran narració del primer acte i mostrant amb subtilesa el desencant i el cansament del tercer. Si bé més consistència al greu no li hauria anat malament, Bo Skovhus va ser un Amfortas d'inusual fisicitat que va palesar el dolor lacerant de la seva ferida inguarible amb un fraseig incessiu, mentre que el sibilant accent eslau de Sergei Leiferkus incrementava la malvolença de Klingsor. Debut liceista per a una veu wagneriana històrica, la de Theo Adam, un Titurel a qui, amb 78 anys, no se li pot demanar gaire fermesa en l'emissió. Correctes escuders i cavallers, així com unes noies flor que funcionaven millor com a individualitats.

Al parlar de la direcció de Parsifal sovint es redueix de forma simplista la qüestió, cronòmetre en mà, a si el tempo és ràpid o lent. Sebastian Weigle va dirigir el preludi del primer acte amb notable amplitud, explotant la força dels silencis i establint un clima reverent que no es va mantenir, almenys en un primer acte discontinu, de polsació irregular, sense crear un gran arc sinó moments aïllats més o menys ben connectats, i una impressió molesta d'assaig general -per exemple, el cor intern va sonar molt desequilibrat davant d'un cor a escena ben empastat-. Les coses es van anar redreçant al segon acte, però no va ser fins al tercer que la lectura de Weigle va trobar la via justa: les deliqüescències del Divendres Sant, la terribilità del seguici fúnebre de Titurel, la transparència exquisida del final. L'orquestra va mostrar massa impureses per fer justícia al cent per cent a l'original alquímia tímbrica de la partitura, tot i una prestació plausible.

Si el camí de la redempció que proposa Parsifal passa per desprendre's de les passions, la producció de Nikolaus Lehnhoff es desprèn de qualsevol referència sacra per proposar un marc abstracte, gris, rocallós, amb un enorme meteorit mòbil, a mig camí entre els Guerrers de Xi'an i una space opera, per a un món tancat i en descomposició. Els braços-corol·la de les noies flor eren una bona pensada, la caracterització de Parsifal com el darrer mohicà tot el contrari, així com les diverses sortides de la crisàl·lida d'una multiforme Kundry que acaba amortallada. Part visual, per tant, discutible, però direcció escènica de gran minuciositat, amb dos eixos clars: la solitud dolorosa d'Amfortas, i el clar lligam entre Parsifal i Kundry. Parsifal és una obra que es presta a lectures ideològicament perilloses, per això Lehnhoff prefereix un altre camí, en aquest cas ferroviari, per on Parsifal, Kundry i alguns cavallers, deixant Amfortas mort, marxen cap a la foscor, lluny d'aquesta comunitat sense futur, potser buscant una altra via per a la redempció.

Xavier Cester
Avui