Cerca de crítiques

Enquesta

Parsifal amb Domingo al Liceu

Parsifal, amb Richard Wagner el Liceu no hi juga

30/1/2005 |

 

SOLISTES PRINCIPALS Theo Adam, Plácido Domingo, Serguei Leiferkus, Matti Salminen, Bo Skovhus, Violeta Urmana
DIRECCIÓ ESCÈNICA Nikolaus Lehnhoff
DIRECCIÓ MUSICAL Sebastian Weigle
LOCAL Gran Teatre del Liceu
ESTRENA 28 de gener

El Parsifal de Lehnhoff i Weigle continua amb la feliç filiació wagneriana del Liceu.

El Liceu segueix apostant amb força per l'obra de Richard Wagner. Després de Tristany i Isolda sota la direcció escènica d'Alfred Kirchner i l'Anell de Harry Kupfer, el teatre de la Rambla ha posat en escena un Parsifal de molts quirats, dirigit en escena per Nikolaus Lehnhoff i musicalment per Sebastian Weigle, i amb un repartiment exclusiu de primeres veus.

En primer lloc, cal reconèixer a Weigle l'excel.lent feina feta amb l'orquestra: amb temps lents, molt densos, el director alemany teixeix l'immens entramat orquestral, sempre atent (excepte una patinada molt lleu en el tercer acte) a cantants i dramatúrgia. Els metalls no van fallar com en altres ocasions i la corda no es va mostrar covarda: el so va ser en alguns moments apoteòsic. Bravo per a Weigle.

La producció de Lehnhoff té com a característica principal la sobrietat conceptual. El director d'escena alemany --que dissimula les al.lusions cristianes del text-- eludeix respostes precises al magma wagnerià, i fins i tot la seva traïció al llibret (Amfortas mor i Kundry sobreviu per seguir no se sap cap on un Parsifal que renuncia al poder) sembla inserir-se en un univers difús, obert a mil interpretacions. L'escenografia, de Raimund Bauer, mostra un món desolat, a mig construir o a mig derruir, amb un meteorit incrustat en el primer acte que només es mou amb la irrupció de Parsifal. Deserts físics i emocionals, terres totalment ermes i paisatges lunars que troben en el vestuari eclèctic d'Andrea Schmidt-Futterer la seva justa correspondència ideològica.

Més detalls: en el segon acte, el castrat Klingsor canta exactament des del centre d'un teló en què es projecta una pelvis, i en el tercer, una espècie de via ferroviària morta (¿els sona? Consultin la fotografia de la pàgina 65 del programa per lligar més caps.) és el camí que acaba seguint Parsifal després d'una redempció que, segons sembla insinuar Lehnhoff, no és sinó un miratge desesperançat. (A part: a aquestadramatúrgia, molt reflexiva, li sobra el ridícul moviment de la processó dels cavallers en el primer acte).
¿I els cantants? ¿I Plácido Domingo? ¿Encara es manté? Doncs sí. Llegenda en vida per la seva longevitat artística, Domingo va cantar un Parsifal de gran intensitat, encara que potser una mica escàs de matisos, i això el va portar a un tercer acte més pla, sobretot després d'un segon acte superb, inoblidable. El va acompanyar una soprano de molta categoria, Violeta Urmana, que va caracteritzar meravellosament Kundry, heroïna ambivalent que necessita una àmplia tessitura, amb perillosos descensos als greus, per donar tots els colors del personatge. Insistim: el seu duo amb Domingo en el segon acte --una espècie de negatiu igualment eròtic del duo de Tristany i Isolda-- va ser memorable.
Completaven el sextet protagonista un Bo Skovhus anguniosament entregat com poques vegades s'ha vist el sofrent Amfortas, un Matti Salminen majestuós com Gurnemanz (narrador eloqüent) i els torturats Klingsor de Serguei Leiferkus i Titurel de Theo Adam. Ni un però al repartiment en general, ni, tampoc, al cor, que, reforçat pel del Palau, va estar brillant. Amb Wagner no s'hi juga.
Joan Anton Cararach
El Periódico