Cerca de crítiques

Enquesta

Quan els ballets russos van ser trencadors

26/1/2021 |

 

Programa: Ala Voronkova i Guerassim Voronkov

Lloc i dia: Museu Europeu d'Art Modern

https://www.nuvol.com/musica/classica/quan-els-ballets-russos-van-ser-trencadors-149937

Divulgació musical sobre els ballets russos en un concert de violí i piano al MEAM

Ala Voronkova al violí i Guerassim Voronkov al piano, presentats per Maria Voronkova, van oferir-nos un recorregut musical i històric pels ballets russos en el concert d’aquest dissabte 23 de gener al Museu Europeu d’Art Modern.

La proposta d’aquest concert, amb un repertori compost de clàssics del ballet rus, podia semblar un mer ganxo per a un públic generalista. Ara bé, el plantejament de la família Voronkov aconsegueix aquest propòsit i li suma un grau més d’interès. Això és gràcies al fet que el concert es presenta obertament com una proposta de divulgació musical. Maria Voronkova, actriu i directora d’escena de professió, va fer-nos, com va dir ella mateixa, de programa ‒idea molt pertinent en temps de mesures higièniques extremes‒. I va resultar ser un programa força més divertit, proper, didàctic i informatiu que els habituals tríptics.

Per situar-nos, va començar explicant la revolució que, en la seva època, va protagonitzar el ballet en la música i la cultura russa. Gràcies als compositors russos, el ballet va començar a veure’s com un art substancial. Va guanyar en grandiloqüència i envergadura. Per exemple, el llibret i l’escenografia van passar a exercir un paper molt més rellevant. Així mateix, la conjunció d’aquest gènere amb la música romàntica russa va resultar en una transformació estètica de la dansa, la va elevar a un nou pla. I tot i el rebuig inicial que va suscitar aquesta metamorfosi del gènere, va acabar ocupant un lloc cabdal en la cultura russa. Per això, resulta especialment inusual i suggeridor endinsar-se en el repertori clàssic del ballet, gènere que sovint arrossega l’etiqueta de “tradicional”, percebent-lo com una transgressió en el terreny de la música i la cultura.

La porta d’entrada no podia ser altra que un fragment d’El llac dels cignes de Txaikovsky. Van escollir-ne la “Dansa russa”, en què el primer violí, figura que va crear-se aleshores per identificació amb la primera ballarina, té un especial protagonisme. També aquest és el cas de la peça que van interpretar a continuació, el “Gran adagio” del ballet molt menys conegut Raymonda d’Alexander Glazunov. Els músics van fer-ne una interpretació eminentment russa, virtuosa i amb caràcter, trets que van ser una constant al llarg de tot el concert. Ala Voronkova va lluir una tècnica sòlida i un so robust, una mica tens, de vegades potser mancat de nitidesa.

Va ser un concert amb una interpretació eminentment russa, virtuosa i amb caràcter
El següent punt del programa implicava un important salt estilístic, va explicar-nos Maria Voronkova. Es tractava de Rimsky-Kórsakov, que va participar de la voluntat patriòtica de crear un estil musical genuïnament rus. Això va portar-lo a compondre evitant els patrons de la tradició occidental i, per contra, a investigar en la música popular russa i en les melodies i tonalitats pròpies d’Orient. Un bon exemple, i una de les seves peces més famoses, és Scheherazade, suite simfònica inspirada en Les mil i una nits, de la qual van interpretar-ne dos fragments. Com en les altres peces, en el seu format original els solos de violí hi tenen una presència rellevant. En aquest cas sovint s’identifiquen amb la veu de la jove narradora Scheherazade.

En canvi, a qui li ha quedat enganxada l’etiqueta de “transgressor” tot i anar passant els anys és, sense dubte, Prokofiev. Va tenir dificultats, per exemple, per estrenar el seu ballet més conegut, Romeu i Julieta, ja que aquest inicialment va suscitar rebuig en el món de la música i la dansa, d’oïdes més acomodades. Guerassim Voronkov, que, com ens va explicar la Maria, és també compositor i ha gravat alguns discos, que ens va animar a comprar, signa els arranjaments per violí i piano de Romeu i Julieta que va interpretar el duet. La tria incloïa força passatges, que anaven resseguint la progressió dramàtica de l’obra. En són destacables els dos fragments últims, “Adéu Romeu”, delicada i emocionant, i “La mort de Tibald”, rabiosa i agitada. En aquest cas el piano va afinar la precisió, malgrat que la tauleta digital amb la partitura li oposava resistència a vegades a l’hora de passar pàginaa. El violí, amb un vibrato ample, va navegar còmodament pels diferents registres de l’obra.

De tot plegat, però, el més interessant és probablement la proposta, que aposta directament per la necessària i sovint oblidada divulgació. ¿Com pretén la música clàssica, si no, “ampliar la base”? Una proposta distesa, per a tots els públics, i que aporta el valor afegit de la informació. Perquè si bé és difícil negar que no cal cap coneixement previ per gaudir de la música, també ho és que el coneixement ens fa l’experiència musical molt més rica en matisos, profunda i plaent. 

Gemma Bayod
Núvol