Cerca de crítiques

Enquesta

El retorn de Hoffmann

20/1/2021 |

 

Programa: 'Les contes d'Hoffmann'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-retorn-de-hoffmann-148879

'Les contes d’Hoffmann' d’Offenbach aterra al Gran Teatre del Liceu

L’obra pòstuma de Jacques Offenbach, Les contes d’Hoffmann, ha tornat al Liceu en la coneguda producció de Laurent Pelly. Una proposta escènica austera i funcional que aconsegueix, però, aportar fluïdesa en la narració i coherència a un llibret que, a mesura que avança l’obra tendeix a ser confús i perd pistonada dramàtica. La posada en escena de Pelly alterna moments brillants, com l’acte d’Antonia – en el que es percep l’atmosfera d’un relat de Poe -, amb d’altres estèticament mediocres, com el de Venècia.

Per a aquesta reposició s’ha partit de la revisió crítica de Michael Kaye i Jean-Christophe Keck que pretén restituir a l’obra el format original d’opéra comique, amb diàlegs parlats i prescindint dels recitatius de Guiraud i les posteriors aportacions de Bloch. La gènesi i trajectòria d’aquesta obra són tan complexes que parlar d’una versió definitiva esdevé impossible. Inacabada per Offenbach, qui ja contemplava dues versions diferents – com a opéra comique per París i grand opéra per Viena -, la partitura va ser manipulada des de l’estrena i posteriorment moltes mans hi van ficar cullerada. La conseqüència final és que l’obra ha esdevingut una mena de work in progress i cada reposició dels Contes esdevé una aventura musicològica. El que sura, malgrat tot, és l’instint dramàtic i la peculiar personalitat d’un compositor que va pretendre, amb la seva obra pòstuma, deixar el seu testament artístic.

La posada en escena de Pelly alterna moments brillants amb d’altres estèticament mediocres
Pel que fa a l’aspecte musical, la proposta del Liceu ha assolit un nivell notable i, una vegada més, cal posar l’accent en l’evolució positiva de l’Orquestra del Gran Teatre del Liceu. Després d’anys crítics, la incorporació de Josep Pons com a Director Musical va comportar una tant lenta com necessària remodelació de l’orquestra. Els resultats van començar arribant en comptagotes i de manera oscil·lant els primers anys, en part per la presència constant de batutes mediocres que no ajudaven a aixecar el vol. Aquesta temporada, la nòmina de bons directors ha augmentat significativament i, ara per ara, tant Pons amb Don Giovanni com Scappucci amb La traviata han aconseguit bons resultats. El mateix es pot dir de Riccardo Frizza en aquest cas. El director italià va signar una direcció brillant, trobant el contrast entre el vessant còmic i el grotesc, accentuant l’element dramàtic i sinistre distintiu d’aquesta obra tan especial. Va extreure frases afilades i acolorides de les cordes en les entrades de Hoffmann o Lindorf i expressivitat de fustes i metalls, amb moments hilarants com en la Llegenda de Kleinzach.

Frizza va dominar amb autoritat tant el fossat com l’escena, concertant amb precisió els números de conjunt i les intervencions d’un Cor del Liceu que va tenir una de les nits més inspirades dels darrers temps. Bona feina de la directora del cor Conxita Garcia que va aconseguir un so compacte i precisió ja des de les delicades síncopes dels esperits alcohòlics.

Des d’un punt de vista vocal, el Liceu ha aconseguit reunir un equip molt equilibrat. El de Hoffmann és un dels rols més esgotadors de la literatura tenoril i exigeix gran varietat de recursos. Cant a flor de llavi, però també expansió lírica; domini estilístic i aprofundiment psicològic en un personatge amb molts viaranys; veu sòlida en tots els registres, amb presència en la franja central i agut esclatant. Totes aquestes qualitats les reuneix John Osborn, ara mateix un dels millors intèrprets del paper. De menys a més durant la funció, va sacrificar la cançó de Kleinzach per dosificar-se i arribar en plenitud al final, on es va mostrar pletòric. El seu inseparable Nicklause va ser una Marina Viotti que també es va anar assentant a mesura que avançava una representació que va tancar brillantment en la seva emotiva intervenció final com a Musa.

Espectacular Alexander Vinogradov, que va incorporar els quatre malvats de l’obra. Si bé no assoleix el refinament i la mordacitat d’un José van Dam, en contrapartida va mostrar una sumptuositat vocal estrepitosa. Una veu polposa i plena en tots els registres que va inundar la sala del Liceu com poques ho aconsegueixen.

Offenbach pretenia que les quatre figures femenines fossin interpretades per la mateixa cantant. Una idea que aporta coherència al relat, però que, excepte casos excepcionals com el de Joan Sutherland, s’ha revelat poc viable. Olga Pudova, que ja havia cantat La reina de la nit al Liceu, va oferir una Olympia eficient. La pirotècnia escènica de la seva famosa ària va fer les delícies del públic i la cantant va concloure amb un mi bemoll estret però sòlid. Ermonela Jaho té les característiques ideals per Antonia: fragilitat i patetisme a parts iguales. Excel·lent actriu, va brodar un rol de gran exigència aconseguint, en el trio final, una potència dramàtica captivadora i esdevenint una de les grans triomfadores de la nit. Ginger Costa-Jackson posseeix la tessitura de soprano falcon que requereix Giulietta, tot i que en aquesta versió el paper i l’acte venecià queda reduït a les molles. Finalment, va ser un luxe comptar amb Elena Sancho Pereg per la curta aparició de Stella a l’epíleg.

Molt solvent la resta del cast. Francisco Vas va oferir tota una creació, amb referències cinematogràfiques, de Spalanzani i es va compenetrar bé amb un divertit Vincent Odronneau. Alexey Bogdanov va mostrar una veu sonora com a Luther i, especialment, en el torturat rol de Crespel. Molt bona aportació de Laura Vila com a Veu de la tomba. Llàstima que, pel fet de cantar fora d’escena se l’escoltés massa en segon terme, detall que caldria afinar en properes funcions. Carlos Daza va destacar com a Schlemil i Hermann aportant el seu timbre vellutat i Marc Padullés va tancar de manera eficient un cast modèlic. 

Antoni Colomer
Núvol