Cerca de crítiques

Enquesta

Els contes de Riccardo Frizza

20/1/2021 |

 

Programa: 'Les contes d'Hoffmann'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20210119/critica-contes-hoffmann-liceu-riccardo-frizza-11465040

El director italià va traduir la partitura d’Offenbach amb energia teatral i cuidant la transparència arquitectònica, les melodies i les veus

El Liceu estrenava el febrer del 2013 una versió pròpia d’‘Els contes d’Hoffmann’ encarregada a Laurent Pelly. L’obra mestra d’Offenbach arribava llavors en una nova coproducció del Gran Teatre barceloní al costat de les òperes de San Francisco i Lió, pensada per a la soprano Natalie Dessay en els quatre papers femenins protagonistes (Stella, Olympia, Antonia i Giulietta), però la cantant va baixar del projecte quedant-se només amb Antonia. El muntatge ha tornat al Gran Teatre, en plena pandèmia, amb dos repartiments i feliçment modernitzat, ara amb una força teatral més gran i amb els papers femenins també dividits. Els quatre papers masculins mefistofèlics, com és habitual, s’han concentrat en un únic intèrpret, en aquest cas en el jove baix Alexander Vinogradov, que es va lluir com a Timur en la ‘Turandot’ del 2019 i que en aquesta reposició ha repetit un triomf personal lluint una esplèndida veu, fosca i mal·leable.

Però és Hoffmann l’autèntic protagonista d’aquesta òpera inacabada, manipulada i, en aquest cas, també retallada a causa dels horaris imposats per la pandèmia –la veritat és que no es va trobar a faltar res–, aquí defensat per un efectiu John Osborn, que des de la seva ària d’entrada es va mostrar concentrat, mesurant la seva entrega i amb la veu a punt fins a arribar al final sa i estalvi.

El muntatge, que vol traslladar el públic a l’interior de la ment del protagonista per viure amb ell aquest malson que parla de la creació artística, va tornar a semblar fosc, distant i lletgista, però teatralment és àgil i efectiu. A més d’Osborn i Vinogradov hi va haver diverses veus seductores, com la d’Ermonela Jaho, una Antonia que emociona amb els seus pianissimos malgrat el seu cant cada vegada més amanerat; la de la Musa / Nicklausse, a càrrec d’una fantàstica i resolta Marina Viotti; la genial i precisa Olympia d’Olga Pudova; o l’equilibrada Stella d’Elena Sancho Pereg, mentre que a la Giulietta de Ginger Costa-Jackson li va faltar una mica més de projecció. Com a comprimaris de luxe es van moure com a casa sobre tot Paco Vas, Carlos Daza i Alexei Bogdanov.

Afortunadament va regnar al podi un director que coneixia el material que tenia a les seves mans, expert en veus i savi concertador: l’italià Riccardo Frizza va traduir la partitura amb energia teatral i cuidant la transparència arquitectònica, les melodies i les veus. Els solistes es van veure còmodes, igual com la Simfònica i el Cor liceistes, que van respondre amb promptitud elevant el nivell artístic del coliseu. 

Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya