Cerca de crítiques

Enquesta

Quin do el de Camarena!

19/1/2021 |

 

Programa: Javier Camarena

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.llegir.cat/2021/01/javier-camarena-angel-rodriguez-palau-de-la-musica/

El tenor va oferir un emocionant debut al Palau de la Música amb l'acompanyament del pianista Ángel Rodríguez.

Hi ha concerts que són difícils d’explicar amb paraules, una mica com quan veus un paisatge esplendorós i tractes de guardar-te’l a través d’una fotografia que en absolut s’assembla a la realitat. L’autèntic goig per la bellesa només es pot viure i recordar. Aquesta és la sensació que vaig tenir en el debut al Palau de la Música del tenor mexicà Javier Camarena, qui va oferir una vetllada d’una gran intensitat que va acabar per posar dempeus el públic, entregat a un llarg aplaudiment, com si acabessin de viure una mena de catarsi col·lectiva. Entre els assistents, fins i tot va aparèixer una bandera mexicana que aguantaven dues dones mentre miraven d’aplaudir.

Aquest moment d’explosió al Palau es va produir en dos moments. El primer va ser en acabar el programa oficial i el segon quan va cantar la darrera propina, la cançó catalana Rosó, que va ser una intel·ligent i emotiva cirereta a tota una festa de la música. Abans de Rosó, però, els assistents ja teníem el cor estovat quan Camarena va voler dedicar un tema als morts per la Covid, entre els quals hi hagut el seu amic i cantant Armando Manzanero, que va morir a pocs dies d’acabar el 2020. L’homenatge del tenor mexicà va ser una versió personal i molt íntima d’Esta tarde vi llover, que va cantar mostrant una profunda emoció en el seu rostre. Aquesta mateixa emoció va colpir en diversos moments el pianista –també mexicà- Ángel Rodríguez, especialment quan va interpretar en solitari –amb arranjament d’ell mateix- Tema d’amor d’Els paraigües de Cherburg de Michel Legrand.

Però tornem a l’inici de la vetllada. Abans que tot comencés, el públic del Palau es va quedar en un llarguíssim silenci, que només es va trencar quan es van sentir les passes de Camarena camí de l’escenari. No va ser necessari veure’l del tot, només sentir-lo, perquè comencessin uns aplaudiments que denotaven que aquella era una cita especial, un debut molt esperat en temps d’excepció. Camarena va assegurar sentir-se nerviós, i diria que certament se li notava –almenys- una mica de respecte per la responsabilitat que tenia. Però la primera de les tres àries de Donizetti que va cantar –la més coneguda d’elles-, Je suis joyeux de l’òpera Deux homes et une femme (Rita, en la seva versió italiana) va suposar un prometedor punt d’arrencada. Les altres dues àries van ser Com’è soave quest’ora di silenzio… Anch’io provai… de Lucrezia Borgia i E fia ver, tu mia sarai… Quando ti stringerò…, de Betly, ossia La capanna svizzera.

Camarena va preguntar al públic si havien gaudit dels seus Donizettis i va alimentar la seva complicitat dient -amb molta ironia- que amb aquestes primeres peces ja havien pogut sentir algun do, tota una picada d’ullet als espectadors que embogeixen –que embogim, de fet- amb els seus aguts. En molts moments, el tenor tancava els ulls, com per agafar forces, per concentrar-se, abans de fer el gest al pianista –«¡qué pedazo de pianista que he traído!», va exclamar Camarena en algun moment- perquè comences amb la següent peça, era com veure un cotxe passar de zero a cent en a penes dos segons. El concert va seguir amb Rondine al nido de Crescenzo, que va interpretar amb un gran sentit dramàtic, i amb la delicadíssima ‘A vucchella de Tosti, un clar exemple de fins a quin punt la música pot abraçar-te.

Sentida i dolorosa va ser la Passione de Tagliaferri i Valente, que va emocionar –una vegada més- un públic que va fer aquí el primer dels seus llarguíssims aplaudiments. La sensació d’estremiment d’aquesta peça ens va acompanyar durant la resta del concert. Impagable també el gest emocionat del pianista Ángel Rodríguez, certament un pedazo de pianista. El programa va incloure Perfidia d’Alberto Domínguez, Mujer de los negros ojos de la sarsuela de Jacinto Guerrero El huésped sevillano i cançons mexicanes de José Alfredo Jiménez. Si no fos perquè seria massa ensucrat per part meva, diria que hi ha concerts que no es poden explicar amb paraules, només amb llàgrimes. Però, ai!, deixeu-me que per una vegada sigui ensucrat i gaudeixi una mica més d’aquest estat de plenitud amb el qual vaig sortir del Palau de la Música, gairebé com haver acabat de presenciar un miracle i no estar segur si tot plegat només ha estat fruit de la meva imaginació. 

Manel Haro
Llegir.cat