Cerca de crítiques

Enquesta

Joyce DiDonato embruixa al Palau

11/1/2021 |

 

Programa: Joyce DiDonato

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.elperiodico.cat/ca/oci-i-cultura/20210110/joyce-didonato-embruixa-palau-11446932

La cantant nord-americana va oferir un ampli programa i va acabar cantant asseguda al piano.

Amb un eclèctic programa amb àries d’òpera, ‘lieder’, música de cambra i ‘standars’, va debutar diumenge al Palau la mezzosoprano nord-americana Joyce DiDonato, una cantant molt admirada per l’afició local gràcies als seus triomfs al Liceu i a la seva copiosa producció discogràfica. DiDonato –que va comparèixer acompanyada d’un fidel còmplice en la figura del pianista Craig Terry–, a més de talent té el do de saber arribar al públic amb calidesa i proximitat. En aquest debut ho va tornar a demostrar deixant el públic encantat i amb ganes de més malgrat haver regalat tres propines.

La cantant va començar l’actuació amb la gens freqüent cantata de Franz Joseph Haydn Arianna auf Naxos, deixant clar que el seu poder de seducció rau sobretot en el poder tècnic i expressiu que demostra, matisant fins a l’impossible, amb un control de ‘fiato’ envejable i exhibint un fraseig de somni: ella es va convertir l’Ariadna abandonada. Sap donar valor al text i ho va demostrar en els tres dels cinc Ruckerlieder de Mahler seleccionats per a l’ocasió (va explicar que havia descobert el compositor en els mesos de pandèmia), negociant els greus amb bon olfacte i construint un moment màgic amb ‘Ich bin der Welt abhanden gekommen’, en el qual va desplegar novament la seva accentuació prodigiosa.

L’òpera va arribar amb Johann Adolph Hasse i l’ària de Cleòpatra, ‘Morte col ferotge aspetto’, d’Antoni i Cleòpatra, un pur joc de virtuosisme i de saber dir convertint l’ornament en força dramàtica. Una altra Cleòpatra, molt més famosa que la de l’avui injustament oblidat Hasse, la de l’òpera de Händel ‘Giulio Cesare’, va constituir un altre dels moments estel·lars de la tarda en els quals va aconseguir, amb un elegant i esquinçador ‘Piangerò la sorte mia’, un lament desesperat i emotiu davant un públic entregat que la va ovacionar.

Craig Terry, des del piano, anava respirant amb la cantant, atent a cada frase, deixant-li espai i enllaçant el cant amb el piano de manera tan sàvia com natural. I a partir d’aquest punt es van anar revisant ‘Arie antiche’ i estàndards en arranjaments del pianista de Tennessee, començant per un deliciós ‘Caro mio ben’ amb el qual la ‘mezzo’ va ironitzar sobre les cançons que s’utilitzen en l’ensenyament del cant gràcies al toc gairebé jazzístic de Terry. Després de ‘Se tu m’ami’ / ‘Star vicino’ de Parisotti i Rosa juntes en la mateixa línia, els dos artistes van encarar la recta final de la mà de Duke Ellington –’(In my) Solitude’– i de la cançó que va immortalitzar la gran Edith Piaf, ‘La vie en rose’. Amb els dos últims temes, com és lògic, DiDonato va acabar de guanyar-se el públic, que va marxar del Palau embruixat pel poder de comunicació d’aquesta artista que sempre deixa empremta.  

Pablo Meléndez-Haddad
El Periódico de Catalunya