Cerca de crítiques

Enquesta

El Palau de Les Arts torna als clàssics amb l'estrena d'un nou muntatge de ‘La Cenerentola'

1/1/2021 |

 

Programa: ‘La Cenerentola' de Rossini

Lloc i dia: Palau de les Arts de València

https://www.nuvol.com/musica/classica/lindiscutible-rei-del-showbiz-145104

Si hi ha una cosa que els encanta als nord-americans es autoproclamar-se pares i mares de la cultura de l’espectacle. Eixa que ells mateixos anomenen showbusiness o showbiz, per als entesos. Evidentment, no coneixen a Gioachino Rossini, la superestrella que als 37 anys es va retirar carregat de pasta, després de signar 19 òperes i haver conquerit l’exigent públic de principis del segle XIX. La Cenerentola, estrenada a Roma al 1817 amb llibret de Jacopo Ferretti, n’és una bona prova. I això que, parlant en termes més millenials, ens estem trobant davant d’un reboot de La Ventafocs de Charles Perrault. Però canviant la sabata per un braçalet, la fada per un filòsof i la madrastra per un padrastre. Exigències del guió i la censura de l’època.

Un clàssic en mans de Rossini fou i serà una victòria. Si a l’equació li afegim el nom del creador Laurent Pelly, aleshores cantem bingo. Ho saben bé al Palau de Les Arts, que va acollir, del 10 de desembre al dia 23, el primer muntatge que el reconegut director d’escena francès ha pensat per al teatre valencià. La fórmula del debut va ser tan simpàtica que resulta impossible qualificar-la de mainstream en un sentit maliciós.

Pelly, igual que va fer Rossini quan va asseure’s a escriure (tard i amb pressa, com a procrastinador per excel·lència) aprofità una narració ben coneguda per tots i se l’apropià per tornar-la a contar. Quina novetat. El resultat, però, no és qualsevol Ventafocs, és La Cenerentola, la de Rossini i la de Pelly. El conte contat.

El muntatge ens endinsa en un món propi que ja el voldria Disney, en què sembla que els personatges es mouen amb una estudiada, curada i divertida coreografia que no dona treva a l’espectador. Cada moviment, cada mal gest, cada mirada, cada carrera i cada malentès cobra sentit quan es desenvolupa amb els compassos de Rossini. La partitura que va enfrontar el fossat conquesta i enganya perquè entra fàcil a l’oïda; però suposa un exercici de mestria accelerada per cadascun dels músics de l’orquestra.

Aquí es quan entra en joc l’entrenada batuta de Carlo Rizzi, que va saber guiar el conjunt amb sobrada confiança. Pelly proposa una Ventafocs onírica i de fantasia de metacrilat que, igual que els guionistes de Los Serrano, juga la carta del somni de la protagonista, Angelina, la Cenerentola, a qui va donar vida una encertada i àgil (literalment, no para quieta) mezzo Anna Goryachova. El tenor Lawrence Brownlee va fer gala d’una veu pròpia de príncep encantador que li va permetre resoldre les agilitats del seu Don Ramiro sense dificultats.

La parella protagonista va fer ombra a dignes secundaris com les germanastres Clorinda (Larisa Stefan) i Tisbe (Evgeniya Khomutova), però es va trobar de cara amb un altre duet que per poc no els furta el show: el Dandini del català Carles Pachón, resolt i agosarat, juntament amb el Don Magnifico de veu veterana i carismàtica com es la de Carlos Chausson.

El Cor de la Generalitat Valenciana va conjuntar uniformes de cortesans amb mascaretes per lluir també una interpretació vocal (i segura) que mai decep.

Reviscolar un clàssic com La Ventafocs pot ser una trampa mortal. Fins i tot sabent jugar les cartes i tenint-lo a tocar els dits, el triomf es pot esvanir com fum. Son les coses del showbiz, un món cruel. Rossini ho sabia. Per això s’hi movia com pocs. I que ens perdoni Mozart.

Rebeca Ruiz
Núvol