Cerca de crítiques

Enquesta

Mozart brillant, ombrívol i metafísic

31/12/2020 |

 

Programa: Maria João Pires i l'OCM

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/mozart-brillant-ombrivol-i-metafisic-144897

Maria João Pires i Tomàs Grau, al capdavant de l’OCM, en estat de gràcia, es posen al servei del Mozart més imponent

Malgrat les batzegades de la pandèmia, la brillant temporada de l’Orquestra Camera Musicae continua endavant. El darrer concert al Palau de la Música, el passat 22 de desembre al vespre, va comptar una solista d’excepció com la pianista Maria João Pires, que feia més de vint anys que no havia ofert un concert amb orquestra a Barcelona. Tomàs Grau va dirigir un programa Mozart integrat per dues de les seves obres més imponents: el Concert per a piano núm. 20, KV 466 i la Simfonia núm. 41, KV 550, “Júpiter”.

El Concert per a piano núm. 20 en re menor és un dels dos únics que Mozart va escriure en una tonalitat menor, juntament amb el núm. 24. Aquesta obra, que data de 1785, és una peça que no respira l’alegria i la jovialitat habituals del compositor, sinó que té una ombra molt allargada de dramatisme i d’amargor que plana per tot el concert. Potser per això a Beethoven li agradava tant. Sense deixar l’estil clàssic, la música d’aquest concert respira una angoixa real i palpable, amb un temperament dramàtic que va força més enllà del de les simfonies anomenades Sturm und Drang de Haydn.

Tomàs Grau va optar per un ritme àgil però amb un estil més aviat legato, com fent-lo més proper al romanticisme, a aquesta angoixa vital que el concert respira. Maria João Pires, reconeguda especialista en Mozart, va posar tot el seu art al servei del compositor austríac amb un so dolç, suau, i amb una execució nítida i precisa de les notes. La claredat expositiva que caracteritza l’estil de Pires es va compenetrar màgicament amb la lectura de l’obra de Tomàs Grau, i l’orquestra va acompanyar el piano en un pla d’igualtat, sense que a Pires li calgués sobresortir tècnicament per lluir-se.

Aquest concert, impregnat d’una bellesa fosca i un magnetisme estrany, està fet perquè els intèrprets es posin al servei de la música, i no a l’inrevés. En el segon moviment, la cèlebre Romanza, l’orquestra va sonar amb un gran lirisme, al qual el piano de Pires es va sumar en una dansa gràcil i delicada, amb aquell aire lànguid que caracteritza el concert.

El concert està fet perquè els intèrprets es posin al servei de la música, i no a l’inrevés
Davant l’ovació esclatant del públic després de la interpretació de la pianista portuguesa, la propina no va arribar en forma de peça en solitari, sinó que Tomàs Grau va tornar a posar-se al capdavant de l’Orquestra Camera Musicae per interpretar l’Andante del Concert per a piano núm. 21, sense deixar doncs, Mozart. Aquest Andante, escrit en fa major, és ben diferent del concert del programa, ja que és un oasi de pau, de llum i de serenitat. Va sonar lleuger com una ploma, gairebé ingràvid, tant des de la batuta com des del piano, i va fer un contrast impactant i perfecte amb el Concert núm. 20.

La segona peça del programa Mozart va ser la seva darrera simfonia, la núm. 41, anomenada “Júpiter”. És una obra que data de 1788, en què Mozart ja havia assolit la maduresa màxima, cosa que queda palesa en la riquesa de motius temàtics i la manera com els exposa i els engrana. Si bé la Simfonia “Júpiter” no té el caràcter fosc del Concert núm. 20, tal com va dir Riccardo Muti quan va venir a dirigir un assaig d’aquesta simfonia amb l’Orquestra de la Universitat de Barcelona, és la darrera que Mozart va escriure, i en certa manera és el seu testament musical, i en moments concrets deixa entreveure la proximitat de la mort. Globalment, és una simfonia metafísica.

Per a aquesta obra, Tomàs Grau va optar per un estil més staccato, mantenint el ritme àgil i viu amb què ja havia dirigit el concert per a piano. La corda va sonar amb gran brillantor, executant les frases amb una intel·ligibilitat perfecta. La secció de vent fusta, sempre important en Mozart, va sonar integrada amb la corda, sense perdre la individualitat del so, però en una unitat compacta.

En els moviments centrals, l’orquestra va exhibir un so incisiu i va presumir de legato amb el qual enllaçava les frases en un diàleg entre iguals de secció a secció. Especialment l’Andante cantabile va ser un viatge eteri en què la corda amb sordina va dialogar amb el vent fusta amb espontaneïtat i amb amplitud de so. En el Molto allegro final, les múltiples línies expositives van sonar amb una gran nitidesa i van convertir-lo en un final esplendorós.

Sens dubte, Tomàs Grau a cada concert es reivindica com un gran coneixedor del repertori i un director que sap exactament com vol que soni l’orquestra. El Mozart més ombrívol va servir per posar fi a l’any de la pandèmia, i només queda esperar que es produeixi un renaixement que capgiri la situació actual. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol