Cerca de crítiques

Enquesta

Celebració pianística de l'any Beethoven

29/12/2020 |

 

Programa: Valentina Lisitsa

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/celebracio-pianistica-de-any-beethoven-143359

Valentina Lisitsa ofereix al Palau un recital amb cinc de les sonates més cèlebres i complexes del compositor de Bonn

El dia Beethoven per fi ha arribat. El 16 de desembre de 2020, exactament 250 anys després del seu naixement, la pianista ucraïnesa Valentina Lisitsa va oferir a les vuit del vespre al Palau de la Música un recital amb cinc de les sonates més conegudes del compositor de Bonn. Un autèntic tour de force, només abastable per a intèrprets amb una gran capacitat de resistència.

Inicialment, el programa havia d’incloure quatre sonates: la “Pastoral”, “la Tempesta”, la “Waldstein” i l’”Appassionata”. Però Valentina Lisitsa va decidir regalar-nos una cinquena sonata a per obrir el concert, la “Clar de lluna”. En termes moderns, podríem dir que va ser un greatest hits de la producció pianística del compositor.

Valentina Lisitsa és una artista singular pel fet que ha construït la seva carrera a partir de l’èxit esclatant que ha tingut a YouTube. Tal com podem llegir a la seva pàgina web, és la primera estrella de YouTube de la música clàssica i la primera artista que ha convertit l’èxit a Internet en una carrera concertística arreu del món.

El concert va començar amb el famós Adagio sostenuto de la Sonata op. 27, núm. 2, “Clar de lluna”, i ja des d’aquí ens vam submergir en l’univers beethovenià de manera intensa i profunda. Lisitsa va crear l’atmosfera difuminada i romàntica que aquest Adagio sostenuto requereix, amb la melodia destacant notòriament per damunt de l’acompanyament rítmic dels tresets. Va crear un efecte bressador molt interessant, amb un so dolç i melós.

Lisitsa és una pianista amb una tècnica molt sòlida. Altrament, no s’hauria pogut atrevir a abordar un programa d’aquesta dificultat i complexitat. Però ja en el Presto agitato del mateix “Clar de lluna” vam observar una manera de tocar fosca i una mica confusa. Les notes no van sonar amb prou nitidesa, en els passatges més diabòlicament ràpids no es van poder distingir amb claredat les unes de les altres. Malgrat que Beethoven no sigui un paladí de la lluminositat expressiva com Mozart, les seves obres demanen precisió executora, les notes s’han de sentir totes i cadascuna, i no pas en una barreja obscura i confusa.

El concert va continuar amb la Sonata op. 28, “Pastoral”, en què Lisitsa, juntament amb un so poderós, va tornar a mostrar confusió expositiva, especialment en l’Allegro inicial. L’artista fa lectures molt personals de les obres que toca, cosa que es va fer palesa en una sèrie de canvis rítmics estranys i més aviat gratuïts en alguns moviments. Va ser especialment notori en l’Adagio de la Sonata op. 31 núm. 2, “la Tempesta”, que no va sonar prou orgànic ni totes les línies melòdiques prou integrades, cosa que va trencar l’encís d’un Adagio, que ha de quedar suspès en l’aire gràcies a un ritme precís i constant. En canvi, la gran profunditat amb què va sonar l’Allegretto final d’aquesta mateixa sonata, ens va permetre reconnectar amb l’esperit beethovenià.

La grandiosa Sonata op. 53, “Waldstein”, va tornar a pecar de confusió auditiva. Es tracta d’una peça que data de 1804, dedicada al comte de Waldstein i és una de les sonates tècnicament més exigents de Beethoven. Lisitsa va tocar amb força i amb determinació, però novament en els passatges ràpids de l’Allegro con brio i del Rondo, va crear massa confusió expositiva. La força del seu so va produir un esclat impactant, però un xic amorf. Aquesta manca de control sobre el so es va repetir en la darrera sonata del programa, l’op. 57, “Appassionata”. En el Presto final la força percussora va ser tanta que més que tocar el piano, va semblar com si donés cops a les tecles.

Només un gran pianista pot abordar un programa amb aquestes cinc sonates tan endimoniades. Valentina Lisitsa, sens dubte, és una artista plena de talent i de sensibilitat, però el seu estil, basat exclusivament en el so, va fer perdre la forma d’una música que pertany al primer romanticisme. Lisitsa s’autoanomena la reina de Rakhmàninov, i potser el seu estil casa a la perfecció amb el compositor rus, però no amb Beethoven. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol