Cerca de crítiques

Enquesta

Altre cop ‘La traviata' i més o menys com sempre

20/12/2020 |

 

Programa: 'La Traviatta' de Verdi

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

http://www.elpuntavui.cat/cultura/article/19-cultura/1897467-altre-cop-la-traviata-i-mes-o-menys-com-sempre.html

La traviata
Directors: Speranza Scappucci (música) i David McVicar (escena)
Gran Teatre del Liceu, 15 de desembre. Fins al 30 de desembre 

Tenia pre­vist assis­tir a una de les repre­sen­ta­ci­ons de La tra­vi­ata al Liceu que van ser can­cel·lades per la direcció del tea­tre en espera que el Pro­ci­cat recon­si­derés la nor­ma­tiva que limi­tava l’ocu­pació a un màxim de 500 espec­ta­dors. La nego­ci­ació va acon­se­guir ampliar-ho fins a un miler, cosa que sig­ni­fica que, amb el tea­tre mig ple o si es vol mig buit, t’hi pots sen­tir ben ample.

Així em vaig sen­tir en ocu­par el seient assig­nat a pla­tea. Però, sent a la fila 10, em vaig pas­sar part de la funció bus­cant la posició que em per­metés veure tot l’esce­nari. Això perquè el cap d’una senyora situ­ada just davant meu em tapava part de la visió. Pen­sant en els pro­ble­mes de visi­bi­li­tat encara més greus en altres loca­li­tats, vaig recor­dar aque­lla insistència amb què, després de l’incendi, s’exi­gia que el tea­tre havia de recons­truir-se tal com era abans. I que deu ser per com­plaure el gust del públic liceístic per la repe­tició (que tot sigui més o menys igual i es faci com sem­pre) que tor­nava a assis­tir a una repre­sen­tació de La tra­vi­ata.

Una altra vegada, doncs, aquesta òpera de Verdi. Però, a més, amb una posada en escena força clàssica de l’escocès David McVi­car, que, havent-se vist en molts altres esce­na­ris des de fa més d’una dècada, ja va repre­sen­tar-se fa cinc anys al Liceu en una repo­sició diri­gida, com ha pas­sat nova­ment, per Marie Lam­bert.

Amb una esce­no­gra­fia de Tanya McCa­llin, que també signa el ves­tu­ari, més o menys ele­gant dins d’una atmos­fera que vol ser llòbrega com una pre­mo­nició del destí fatal de Vio­letta Valéry (clara­ment ins­pi­rada en la Mar­ge­rithe Gau­tier de La dama de les camèlies), el mun­tatge, en tot cas, pot pro­cu­rar fàcil­ment una sen­sació de cosa vista que, per­so­nal­ment, em va crear el desig d’una sac­se­jada, d’una mica de risc i atre­vi­ment, o que almenys hi passés alguna cosa, com ara que s’insultés Ger­mond, el pare d’Alfredo. Un per­so­natge sul­fu­rant que, exem­pli­fi­cant la hipo­cre­sia bur­gesa, exi­geix a Vio­letta un sacri­fici (que aban­doni Alfredo) per tal que la seva filla pugui casar-se amb un noi d’una família benes­tant (que no tolera una relació amb una cor­te­sana, si no és d’ama­gat) i que, un cop la tra­vi­ata ago­nitza, la visita per rebre el seu perdó i nete­jar-se la consciència.

Amb tanta repe­tició, fins i tot el públic del Liceu va cele­brar una diferència: que l’orques­tra del tea­tre fos diri­gida per una dona, la ita­li­ana Spe­ranza Sca­pucci, que va ser molt aplau­dida només de començar i encara més al final, després d’una con­ducció dinàmica i fins i tot vibrant.

En la funció a què vaig assis­tir s’estre­nava una de les qua­tre sopra­nos que es repar­tei­xen el paper de Vio­letta: la nord-ame­ri­cana, amb ascendència cubana i un avi català, Lisette Oro­pesa, que pot­ser no té una veu espe­ci­al­ment bella però sí una sen­si­bi­li­tat per expres­sar els estats emo­ci­o­nals de Vio­letta i una excel·lent tècnica per afron­tar els rep­tes del per­so­natge, sobre­a­guts inclo­sos. Els dos pro­ta­go­nis­tes mas­cu­lins (Alfredo i el seu pare) van ser encar­nats pel tenor Dimi­tri Korc­hak i el baríton Gio­vanni Meoni, res­pec­ti­va­ment, sense pro­por­ci­o­nar gai­res emo­ci­ons, però amb solvència. I així va pas­sar bé la funció perquè, brin­dis i cançons de “gita­nes i mata­dors” a part, és clar que La Tra­vi­ata té pas­sat­ges bells, emo­tius i pal­pi­tants (“croce e deli­zia”) que, final­ment, t’agrada sen­tir una altra vegada.

IMMA MERINO
El Punt/Avui