Cerca de crítiques

Enquesta

El gaudi de Bach en temps d'Advent

16/12/2020 |

 

Programa: Cor de Cambra del Palau, dirigit per Xavier Puig

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/el-gaudi-de-bach-en-temps-dadvent-141989

El Cor de Cambra del Palau, dirigit per Xavier Puig, regala les orelles amb la música coral de Bach.

Un concert amb un programa dedicat exclusivament a Bach sempre és un gaudi per a l’ànima. El cicle Palau Bach Lovers ha pogut recuperar aquest desembre el concert programat pel passat octubre. El Cor de Cambra, al costat de Vespres d’Arnadí, dirigits per Xavier Puig, amb solistes perceptors de la beca Bach de la Fundació Salvat, ens van regalar les orelles el passat 9 de desembre a les vuit del vespre amb la música coral del compositor de la Turíngia.

La peça protagonista del concert, el Magnificat BWV 243, és també una de les pedres fundacionals del Palau de la Música, perquè va sonar-hi el 1908, en la inauguració de l’edifici, de la mà de l’Orfeó Català. Era la primera vegada que sonava a Catalunya, malgrat datar de 1733.

El concert s’obria amb l’única peça profana del programa, l’obertura de la Suite per a orquestra núm. 3, BWV 1068, en què l’orquestra Vespres d’Arnadí va mostrar novament el seu so potent i esplendorós en l’abordatge de la música barroca. Es tracta d’una peça esclatant, amb gran protagonisme del metall. La direcció de Xavier Puig va ser un xic freda; malgrat el bon so de la formació orquestral, va faltar una mica d’aquest esclat inherent a la peça.

Endinsant-nos ja en la part religiosa del programa, va seguir la Cantata BWV 36, “Eleveu-vos amb joia fins als estels”, escrita el 1731 per al primer diumenge d’Advent, el temps litúrgic que prepara el Nadal. Escrita per a quatre solistes i cor, va ser el moment en què vam poder sentir les veus. Els integrants del Cor de Cambra del Palau, com ja és habitual en els concerts amb participació coral, van cantar amb la mascareta posada, cosa que no sabem fins a quin punt impedeix la correcta audició de l’emissió de la veu. El Cor de Cambra va oferir un bon so, però poc compacte, amb una certa manca d’unitat de les veus.

Els solistes perceptors de la beca Bach eren cinc, que és la disposició vocal per al Magnificat: dues sopranos, contratenor, tenor i baix. Maria Pujades és una cantant molt correcta, amb una línia dolça i aguts sense problemes, però tenia dificultats en la respiració a l’hora d’abordar frases llargues, cosa notòria especialment en l’ària Et exultavit spiritus meus. D’aquest mateix mal va patir el tenor Jorge Navarro-Colorado, que malgrat tenir una veu molt bonica i una línia i un fraseig elegants, pateix alguns problemes de capacitat d’aire que minen una mica una línia vocal impecable. En el duo Et misericordia eius amb el contratenor, tots dos cantants van mostrar una compenetració perfecta i un gran sentit de profunditat en un passatge que sembla un descens en aigües abissals. Encara en la famosa ària Deposuit potentes, Navarro-Colorado va exhibir unes coloratures molt netes.

El contratenor era Daniel Folqué, que va anar de menys a més. És un cantant amb una veu minsa, que en la Cantata BWV 36 semblava insuficient, però que en el Magnificat es va reivindicar com un cantant correcte i molt polit. Es tracta d’un contratenor soprano a qui no es poden demanar les prestacions d’un alto. Oriol Mallart feia el paper de baix, tot i que, de fet, és un baríton amb un registre greu no gaire folgat. Si bé és un cantant que cuida molt l’emissió de la veu, la tessitura resulta insuficient per a obres corals que requereixen una veu de baix que contrasti amb la de tenor.

Qui va excel·lir per damunt de la resta va ser Elionor Martínez. És una soprano que ja hem pogut sentir en altres ocasions i que ens té acostumats a unes interpretacions preciosistes en qualsevol peça que aborda. Malgrat la seva joventut —només vint-i-quatre anys—, ja no és una promesa, sinó una realitat. L’emissió de la veu és perfecta, rodona, depurada, cuidada al detall. No deixa res a l’atzar, les seves frases sonen com música celestial, amb una dicció immaculada i desprenent una serenitat ultraterrenal. La seva manera de cantar és tranquil·la, sense cap obstacle que se li interposi, i transmet una gran serenor i pau interior que casen molt bé amb la música de Bach.

Des del clavecí, Dani Espasa aquest cop no dirigia l’orquestra que ell va crear. El resultat va ser satisfactori, i ens hem de felicitar de tenir intèrprets locals de tanta qualitat. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol