Cerca de crítiques

Enquesta

Heroica ‘Traviata' en temps de pandèmia

11/12/2020 |

 

Programa: 'La Traviatta' de Verdi

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/heroica-traviata-en-temps-de-pandemia-140998

El Liceu brilla amb l’accidentada producció d’aquesta icònica òpera.

Tot i la complicada i incomprensible situació d’un Liceu víctima d’arbitràries regulacions governamentals i sanitàries, el teatre barceloní segueix lluitant contra els elements. I ho fa (si més no, ho ha fet fins on ha pogut) amb unes representacions de La traviata que es poden qualificar d’heroiques i que, en altres circumstàncies, possiblement haurien omplert a vessar totes les funcions.

Les peripècies d’aquesta proposta verdiana han estat complexes des de ben aviat, i del cast previst inicialment ben poca cosa en queda. Malgrat tot, la direcció artística del teatre s’ha mostrat àgil i ha aconseguit reunir un grapat de cantants de gran nivell, especialment pel que fa a les intèrprets del rol principal. I és que qualsevol teatre del món signaria comptar amb sopranos com Kristina Mkhitaryan, Pretty Yende, Lisette Oropesa o la incorporació de darrera hora, Ermonela Jaho, per a interpretar Violetta Valery. O, fins i tot, un baríton com George Gagnidze, figura del MET, com a Giorgio Germont.

Tot i això, cal dir que la triomfadora de les poques representacions que s’han pogut dur a terme fins ara d’aquesta Traviata (ja veurem com evoluciona la cosa) ha estat la directora d’orquestra Speranza Scappucci. Cada vegada més sol·licitada pels teatres més importants del món, des de Nova York a París o Viena, Scappucci ha convertit les seves incursions verdianes en un cavall de batalla a partir del qual està construint una important carrera que l’ha portada a ser nomenada directora musical de l’Opéra Royal de Wallonie, a Lieja.

«La triomfadora de les poques representacions d’aquesta Traviata ha estat la directora d’orquestra Speranza Scappucci»

A Barcelona havia deixat empremta amb un Attila incandescent en versió de concert i amb La traviata no ha decebut. El seu Verdi no deixa indiferent i provoca reaccions enfrontades. La seva escola s’emparenta amb l’estil dels Muti i Toscanini i es caracteritza per un implacable tractament rítmic cohesionador del discurs dramatúrgic, però sense oblidar mai donar espai a les efusions líriques i respirar sempre amb les veus.

Probablement, l’escena que defineix amb major claredat el concepte de Scappucci és la de les cartes del segon acte, on aconsegueix un equilibri ideal entre la tensió dramàtica de la situació i la introspecció de cadascun dels personatges. Un veritable tour de force que, en la funció que comentem aquí (5 de desembre), va aconseguir una implicació i precisió de cor, orquestra i solistes poc habitual. A més, l’Orquestra del Liceu, en evident procés de millora, no només va mostrar-se vibrant i cohesionada, sinó que va regalar detalls de bellesa tímbrica poc habituals.

La soprano sud-africana Pretty Yende, que ja va cantar I puritani al Liceu, és una bona cantant que es troba amb Violetta al límit de les seves possibilitats. És sabut que el personatge requereix unes condicions vocals i interpretatives superlatives per desenvolupar-se en plenitud des d’un primer acte virtuosístic a un darrer d’intens dramatisme. Yende és una lírico-lleugera que, en principi, s’hauria de trobar més a suo aggio al primer acte, però no va ser així. Va acabar amb certa fatiga la cabaletta «Sempre libera», mentre que en la resta de l’obra, tot i no tenir el cos necessari en la franja central, va saber regular-se, construir un personatge amb entitat i signar un emotiu final. Malgrat tot, fa l’efecte que la cantant hauria de dosificar amb molta cura les seves incursions en un rol que pot perjudicar la seva evolució vocal.

Tampoc Dmitry Korchak té, d’inici, les condicions adients per a Alfredo Germont. El tenor rus ha desenvolupat la seva carrera en el repertori rossinià, i el salt a Verdi sempre és complicat. Per facultats i joventut, aconsegueix resoldre els esculls tècnics, com la cabaletta de la seva ària amb do inclòs, però al timbre li manca sensualitat, i l’emissió sempre va semblar tensa, al límit, repercutint en un fraseig poc refinat i a l’engròs.

El Giorgio Germont de Giovanni Meoni va ser més aviat desconcertant. Va seguir amb cura les indicacions de la batuta i no va cometre errors, però pel que fa al desplegament vocal, presència escènica o incisivitat en el fraseig, la seva interpretació va estar mancada de l’estatura necessària en un personatge tan complex com decisiu en el drama.

La proposta de David McVicar té l’habitual segell del director britànic. La producció posa l’accent en la foscor d’un context sòrdid i una societat hipòcrita i decadent, fugint d’escenes grandiloqüents per endinsar-se en la intimitat dels personatges i centrar-se en el drama personal de Violetta a través del recurs de reduir l’espai escènic. Un concepte clàssic, allunyat de lectures trencadores o experimentals, però, en general, atent als detalls, curós pel que fa a la direcció d’actors i solvent en el desenvolupament escènic.

Molt bon treball, en línies generals, dels intèrprets dels papers secundaris. De considerable presència vocal, el Douphol de Gerardo Bullón, el Grenvil de Felipe Bou, i també molt adients Antonio Lozano com a Gastone, l’Annina de Gemma Coma-Alabert i la Flora de Laura Vila. Esment especial pel Cor del Liceu que, tot i la dificultat afegida de cantar amb mascareta, va rendir a bon nivell. 

Antoni Colomer
Núvol