Cerca de crítiques

Enquesta

Mitridate brillant, però escapçat

10/12/2020 |

 

Programa: 'Mitridate, re di Ponto' de Mozart

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/mitridate-brillant-pero-escapcat-140768

L'òpera torna al Liceu en format concert després de vint-i-quatre anys.

La pandèmia dona ben poques bones notícies, però una és que el Liceu va poder reprogramar el passat dimecres 2 de desembre la funció de Mitridate, rè di Ponto, de Mozart, en versió concert, amb la interpretació de Les Musiciens du Louvre, sota la direcció de Marc Minkowski. Malauradament, a causa de la restricció imposada d’aforament a 500 persones, el gran teatre va optar per fer dues funcions d’un hora i mitja, la tarda i nit del mateix dia. Tal com el mateix Minkowski va explicar, va ser un The best of.

D’una banda, ens hem de felicitar d’haver pogut salvar una òpera tan preciosa com rara de veure, en una interpretació colossal, però de l’altra, hem de lamentar que no s’hagués optat per reprogramar aquesta funció d’aquí a un any, en condicions normals, amb l’òpera sencera. Mitridate és una òpera que només s’havia fet una vegada al Liceu, ara fa vint-i-quatre anys, i que no sabem quants en trigarem a tornar-la a veure.

En les circumstàncies actuals, en què no es permet als teatres facilitar programes de mà, Marc Minkowski va fer de mestre de cerimònies i va anar explicant amb aire jocós l’argument de l’òpera entre ària i ària.

Les Musiciens du Louvre és una formació de solvència contrastada, amb instruments d’època, especialitzada en el repertori barroc i clàssic. Des del primer acord de l’obertura van mostrar el seu innegable segell de qualitat i d’excel·lència. Minkowski va dirigir amb un ritme àgil, brillant i ple d’energia. Sentíem un Mozart resplendent i ple de llum, més necessària que mai en aquests temps de foscor. Mitridate és la tercera òpera del compositor de Salzburg, que va escriure quan només tenia catorze anys, i que es va estrenar al Teatre Ducal de Milà. Va ser un èxit tan gran el 1770, que se’n van programar vint representacions i la gent pel carrer cridava: Viva il maestrino! Veritablement, Mitridate té ben poc a envejar a les anomenades òperes de maduresa de Mozart, ja que és plena de música i d’àries d’una bellesa i sublimitat corprenedores.

Les tisores de Minkowski van optar “afortunadament” per extirpar àries senceres, i no pas podar els da capo de les que vam poder sentir. El resultat va ser una retallada de l’òpera a les àries “essencials”, i va quedar reduïda a menys de la meitat de la música que Mozart va compondre. Es va eliminar el personatge d’Ismene, i a més a més, cal tenir en compte que va haver-hi dos canvis de cantants. En comptes del tenor Pene Pati, en el rol de Mitridate vam poder sentir Michael Spyres. Qui tampoc no va poder arribar a Barcelona va ser el contratenor Jozef Jákub Orliński, i en lloc seu, Paul-Antoine Bénos-Djian va fer el rol de Farnace.

Les tisores de Minkowski van optar “afortunadament” per extirpar àries senceres, i no pas podar els da capo de les que vam poder sentir

La soprano Julie Fuchs en el rol d’Aspasia, amb un vestit lila i amb aparença d’escultura clàssica, obria l’òpera amb una ària de bravura en què va demostrar un gran control de la veu, amb unes coloratures netíssimes i un estil mozartià molt refinat. Acte seguit venia l’ària de Sifare, interpretat per la soprano Elsa Dreisig, una cantant amb una veu rodona, plena i brillant, que executava les frases com un fil de seda, amb un legato ple de delicadesa.

Minkowski semblava que havia agafat gust al paper de mestre de cerimònies i entre ària i ària feia comentaris cada vegada més divertits. Abans de l’aparició de Farnace, va explicar que era un paper que Mozart havia escrit per a un castrat, però va aclarir que Paul-Antoine Bénos-Djian no ho era pas. El cas és que el contratenor va demostrar una veu insuficient per a una ària tan difícil com “Venga pur minacci”, amb falta d’harmònics i de projecció.

Finalment, va aparèixer el protagonista, el rei Mitridate, interpretat per Michael Spyres, un tenor que havíem vist en la darrera representació de La Favorite. Spyres té una veu gran i de timbre baritonal, però una línia erràtica. L’emissió no és homogènia, i aguts i greus no sonaven amb els mateixos ressonadors i harmònics. El que sí que té Spyres és un frasseig immaculat, que li permet dissimular les mancances tècniques.

Spyres té una veu gran i de timbre baritonal, però una línia erràtica
Les àries es van anar seguint entre aquests quatre personatges, i en el segon acte arribava la gran ària de Sifare, “Lungi da te”, interpretat per Elsa Dreisig, que Minkowski va portar massa lenta i la soprano va tenir alguns problemes de fiato. Tot i així, va saber-ne sortir airosa gràcies a una projecció òptima de la veu i va delectar-nos amb la seva delicadesa estilística. Aquesta és també l’ària per al lluïment de la trompa, que fa l’acompanyament a la part vocal.

Cap al final de la versió reduïda de Minkowski apareixia el cinquè personatge, la mezzosoprano Adriana Bignagni Lesca en el paper d’Arbate, el general amb vestit, tal com graciosament la va definir Minkowski, pel fet que feia un paper masculí sense anar amb pantalons, com sí que hi anava Elsa Dreisig. Va ser una llàstima que Bignani Lesca només cantés una ària, ja que va demostrar una veu ampla de mezzo amb un registre greu càlid i amb molt de gruix. La brillantor del seu cant, així com el fet que era una cantant negra, feien recordar la desapareguda Jessye Norman.

En conjunt, va ser un Mitridate que va deixar un regust agredolç. Les Musiciens du Louvre van fer una interpretació fabulosa de la música de Mozart, amb un ritme sempre àgil i enèrgic. Minkowski és un dels millors intèrprets del compositor salzburguès, i precisament per això, i perquè Mitridate és una òpera rara als teatres d’òpera, es va trobar molt a faltar haver-la pogut veure sencera, les tres hores i mitja d’una música excelsa interpretada per un conjunt de músics extraordinaris. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol