Cerca de crítiques

Enquesta

Que s'acabi ja el món

6/11/2020 |

 

Programa: 'Fin de partie', de György Kurtág

Lloc i dia: Palau de les Arts de València

https://www.nuvol.com/musica/classica/que-sacabi-ja-el-mon-132724

El Palau de les Arts de València estrena a l'estat espanyol 'Fin de partie', de György Kurtág, una òpera contemporània que confronta a l'espectador amb la lletania de la seva pròpia existència

Existeix un terme en els escacs per a determinar quan una partida està a punt d’acabar, quan a penes queden peces sobre el tauler i a un dels dos jugadors ja no li queden possibilitats més enllà de l’escac i mat. En anglès se’l coneix com ‘Endgame’. En francès, ‘Fin de partie’, igual que el títol de la partitura de György Kurtág.

El compositor hongarès va presentar al món la seva única òpera l’any 2018 davant el públic de la Scala de Milà (radiografia d’una de les ales més tradicionals de l’audiència de la lírica). Poc després es va veure a Amsterdam i, des de llavors, no havia tornat a pujar a un escenari. Fins a finals d’octubre, quan el Palau de les Arts de València es va encarregar de l’estrena de l’obra a l’estat espanyol. Per a l’ocasió, l’auditori va rescatar la proposta original de manera íntegra, la mateixa que es va poder veure a Itàlia fa un parell d’anys. L’estrena suposava una maniobra encertada i arriscada, sobretot en temps de pandèmia. Però també va ser la manera amb què el teatre es reafirmava en una programació que prova que hi ha vida més enllà del mainstream.

I és que Fin de partie no és una òpera fàcil, ni molts menys. La partitura de Kurtág no s’assembla a res, malgrat les reminiscències de Monteverdi o Bach que a vegades li surten. La música de l’hongarès, que va fer els 92 anys al febrer, trenca amb els estàndards de la tonalitat o la melodia. És com el fum: impossible d’atrapar.

Es podria dir que, en conjunt, Fin de partie presumeix d’un magnetisme difícil d’explicar. El seu llibret és una adaptació gairebé literal de la peça teatral de Samuel Beckett amb la qual comparteix títol. Per això, a l’òpera de Kurtág, les forces que imperen són les del surrealisme i l’absurd. Ambdues es retraten en quatre personatges: Hamm (Frode Olsen), Clov (LeigMelrose), Nell (Hilary Summers) i Nagg (Leonardo Cortellazi). Sembla ser que tots quatre malviuen confinats en una casa prop de la mar. Més enllà d’això, no hi ha res. Hamm, a més, no pot aixecar-se. Nell i Nagg, els seus pares, no tenen cames i Clov, el servent, sempre està dret. Són les quatre peces d’una estranyíssima partida en la qual sembla que mai passa res. Els que esperaven el contrari, de fet, van anar deixant buits al pati de butaques a mesura que avançaven les dues hores d’espectacle.

La música de Kurtág funciona com una línia discontínua que a vegades segueix molt de prop els personatges i, d’altres, els deixa de costat. Els quatre intèrprets van afrontar amb seguretat una partitura plena de sobresalts, silencis i onomatopeies que els obligava constantment a no baixar la guàrdia. Es van ajudar del gest segur de Markus Stenz des del fossat. El mestre es va encarregar a més de subratllar la versatilitat de l’orquestra, que fa menys d’un mes s’enfrontava al Mozart més popular. Salvant les distàncies, seria com haver canviat Beyoncé per John Cage.

Dins Fin de partie hi ha una falta d’acció deliberada. Al muntatge que proposa Pierre Audi tot és hostil i predomina una estètica que ajuda a entendre a l’espectador per què els quatre protagonistes busquen evadir-se constantment. Per a aconseguir-ho, s’ajuden de la nostàlgia i un anhel constant per la mort, com ocorre amb un dels memes mil·lenials per excel·lència. No resulta senzill entrar en el conjunt perquè l’obra contagia l’ànsia dels seus protagonistes per una fi del món que sembla que no arribarà mai. Després cau el teló i acaba la partida. Es llavors quan l’òpera de Kurtág s’apunta el punt. 

Rebeca Ruiz
Núvol