Cerca de crítiques

Enquesta

Esclat romàntic d'alta volada

30/10/2020 |

 

Programa: Iván Martín i l'OCM

Lloc i dia: Palau de la Música Catalana

https://www.nuvol.com/musica/classica/esclat-romantic-dalta-volada-131434

Iván Martín i l'OCM sota la batuta de Tomàs Grau interpreten Brahms i Rakhmàninov al Palau

La temporada de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae al Palau també s’ha vist afectada pels estralls de la pandèmia i, en aquest segon concert, hi ha hagut un canvi de solista a causa de les restriccions en la mobilitat internacional. Iván Martín va agafar el repte de substituir Ivo Pogorelich, i cal dir que la seva interpretació de Rakhmàninov va brillar amb llum pròpia. Tomàs Grau va dirigir amb mà de ferro l’OCM en un dels concerts més inspirats que li hem sentit mai.

El programa tenia el romanticisme com a eix temàtic, amb dues peces insígnia de la música: el Concert per a piano núm. 2 de Rakhmàninov i la Simfonia núm. 4 de Brahms. Iván Martín va fer tot un recital de l’art de tocar el piano en la seva interpretació del concert de Rakhmàninov, una peça plena de dificultats tècniques que data de 1901, estrenada pel mateix autor, i que el va consolidar com a compositor de concerts.

Lluny de l’aparença física imponent de Pogorelich, Iván Martín és un home esprimatxat que va tocar un Rakhmàninov un xic allunyat d’aquella força descomunal amb què estem acostumats a sentir-lo. El seu estil porta la marca de la delicadesa i el lirisme. Sens dubte, la seva interpretació estava carregada de força, però era una força neta i matisada, amb atenció als detalls de cada frase. Si bé Martín no toca amb una potència grandiosa i en alguns moments no va poder fer-se sentir dins l’orquestra, el seu romanticisme líric i refinat ens va fer arribar el mateix doll de passió, amb més lleugeresa i menys pesantor. En el Moderato inicial va haver-hi passatges amb un cert regust de l’eteri segon moviment del Concert per a piano de Ravel.

Cal dir que Tomàs Grau va compenetrar-se totalment amb l’estil de Martín, ja que l’orquestra també tocava amb un punt d’ingravidesa, especialment notori en l’Allegro scherzando final. Precisament en la segona part d’aquest darrer moviment, amb l’orquestra a plena potència, Martín ho va donar tot i es va fer sentir enmig del brogit orquestral. Tomàs Grau va imposar la batuta en una execució de l’obra en què cada frase sonava amb gran nitidesa. En l’Adagio sostenuto central però, tocat amb una subtilesa etèria, aquesta nitidesa va fer que les frases no sonessin en un continu prou ben enllaçat.

Visiblement content del resultat i de l’ovació del públic, Iván Martín va oferir com a propina una de les peces del Romeu i Julieta de Prokofiev, en què va tornar a demostrar allò que és evident: que és el millor pianista espanyol del moment.

La segona obra del programa era la Simfonia núm. 4 de Brahms, que data de 1885. Sense l’atenció eclipsada per cap solista, vam poder apreciar millor l’execució de l’orquestra, dirigida amb mà de ferro per Tomàs Grau. A vegades un director no sap imposar la seva visió de l’obra al conjunt orquestral i el resultat esdevé caòtic i desnortat. L’OCM, en canvi, va fer exactament el que Grau tenia al cap. Novament vam apreciar les frases de manera clara i on totes les seccions orquestrals sonaven en una unitat admirable.

En l’Andante moderato vam sentir una corda molt compacta i amb un so incisiu, mentre que en l’Allegro giocoso, la lleugeresa es va imposar. Va ser on la mà de Grau es va fer notar més, on l’orquestra va tocar amb més determinació, sabent exactament on anava. El moviment final, lluny de sonar fora de control, va excel·lir per una gran precisió i atenció als detalls.

Aquest concert és un dels millors que ha ofert l’Orquestra Camera Musicae sota la batuta de Tomàs Grau, un director que té una idea molt clara de com vol que sonin les obres, i més important encara, la sap transmetre als músics amb èxit per tal de materialitzar-la en so i que no sigui només una idea a la seva ment. 

Elsa Álvarez Forges
Núvol