Cerca de crítiques

Enquesta

La decadència del seductor

27/10/2020 |

 

Programa: 'Don Giovanni'

Lloc i dia: Gran Teatre del Liceu

https://www.nuvol.com/musica/classica/la-decadencia-del-seductor-130690

El Liceu presenta un Don Giovanni crepuscular i allunyat del mite

Un bon amic, bloguer operístic de cert renom, acostuma a dir que un bon Don Giovanni t’ha de fer venir ganes de treure’t la roba en plena funció. Potser no cal tant i ho podem deixar en seduir-te amb la veu fins el punt que t’identifiquis amb la munió de dones que van caient als seus peus tot i saber que és un desaprensiu sense cor i un predador insaciable. Em demano què pensaria el meu amic de la producció de Christof Loy, que dibuixa un col·leccionista d’amants en hores baixes, que no aconsegueix culminar cap conquesta i que està obsedit per la pròpia mort des que ha vist en l’assassinat del Commendatore per la seva mà una senyal de la seva imminent davallada als inferns. I és que la posada en escena de l’obra mestra de Mozart que es presenta aquests dies al Liceu (dolorosament retallada, això sí) no aprofita gens la reconeguda capacitat de Christopher Maltman per provocar sospirs i sufocacions entre el públic amb la seva encarnació del llibertí ideat pel llibretista Da Ponte. Ben al contrari, Don Giovanni és aquí un ancià de cabells blancs i descuidats, que camina amb bastó (incomprensiblement, només a l’últim quadre), tirànic, malhumorat i sense una engruna de l’encant canalla que fa que no podem evitar un plaer culpable en veure’l enganyar, manipular i utilitzar les seves enamorades. La visió fosca i desenganyada del personatge que corre dels braços d’una dona a una altra per intentar omplir el seu buit vital sense sentir-se mai sadollat no és nova, però Loy ha fet un pas més enllà, lamentablement en una direcció estranya: de manera imperdonable, ha convertit Don Giovanni en l’antítesi del que hauria de ser. Potser podríem viure amb un seductor vençut però mai amb un de poc interessant.

Don Giovanni al Liceu (imatge d’A. Bofill)
L’escenografia contempla dos decorats, un de majestuós (la casa de Donna Anna) però que perd el sentit de seguida un cop passada la primera escena, i un de simbòlic, una mena de cortina de fusta amb portes i finestres d’on sortiran els espectres que torturen Don Giovanni. La resta, ens ho hem d’imaginar amb l’ajut de ben poc atrezzo. El minimalisme i una certa desorientació del públic pel que fa a les intencions de la posada en escena es veuen compensats per la implicació teatral de la majoria del repartiment, molt convincents en el seu paper. Apart del ja mencionat Maltman, que va començar amb una projecció tímida i va anar guanyant autoritat i credibilitat segons avançava l’òpera, s’ha de destacar molt especialment Luca Pisaroni en la seva sensacional recreació de Leporello. A més d’una veu considerable de baix-baríton, la seva identificació amb el personatge fa feredat. A diferència d’altres retrats del criat que el presenten com mig enamorat del seu amo, amb ànsia de celebrar els seus abusos i fins i tot d’emular-lo, aquesta versió tan poc glamurosa del mite ens el planteja desenganyat, actuant de consciència del Don, segur que farà un mal final i enfadat per no ser capaç d’abandonar-lo. Pisaroni, que canta amb estil i manté un fraseig distingit quan vol, ho sacrifica tot, fins i tot un so bell, quan la situació ho requereix: emet entre dents, fa escarafalls i es parodia a si mateix amb la intenció de ser fidel a la veritat del personatge. Pisaroni és un cantant poderós i carismàtic i un actor tot-terreny que en ocasions va empetitir Maltman (aquí una mica encorsetat per l’enfocament plantejat per Loy).

El minimalisme i una certa desorientació del públic pel que fa a les intencions de la posada en escena es veuen compensats per la implicació teatral de la majoria del repartiment, molt convincents en el seu paper.

Entre les sopranos, una especialista en Donna Elvira (Véronique Gens) i una debutant Donna Anna (Miah Persson), que precisament sol cantar Elvira. Per bé que aquesta darrera sigui una solista amb molts recursos (els seus embelliments van resultar elegantíssims), la seva veu té poca entitat, va tendir a desaparèixer en els concertants i es va notar forçada en el registre alt. Probablement no sigui un paper per a ella. Qui coneix a la perfecció el seu rol és Gens, que insisteix en el to exaltat bordejant l’histerisme que fa tan verosímil un personatge posseït per la seva passió per Don Giovanni, emocionalment inestable i un punt infantil. La soprano ja ha deixat enrere els seus millors anys i el seu instrument ha perdut frescor però Gens demostra que quan es té ofici es poden sobrepassar molts entrebancs. La coloratura ja no és neta i hi ha un regust agre en els seus aguts esforçats però canta amb convicció i fins i tot es diria que una Elvira madura i una mica patètica quadra molt bé en aquest món a les acaballes.

Una bona notícia és la presència al panorama operístic del tenor Ben Bliss, un autèntic cantant mozartià de legato imbatible, variacions delicades i fraseig senyorial. Enfront de la vulgaritat d’alguns tenors que volen impressionar amb la seva potència, Bliss és un mestre dels reguladors i canta amb autenticitat i sensibilitat. Només se li pot censurar una certa emissió nasal als aguts. Igualment idoni va resultar el baix Adam Palka com a Commendatore, amb una veu tenebrosa i de gran autoritat. A la debutant Leonor Bonilla encara li falten taules per dibuixar una Zerlina seductora que resulti creïble en les seves maquinacions per cambiar l’humil Masetto pel Don, i la seva veu, tot i que bonica, és petita per al Liceu. Josep-Ramon Olivé, molt apreciat com a liederista, fa un Masetto de traç una mica gruixut.

Josep Pons ha treballat la partitura amb molt detall i precisió. És cert que en algunes ocasions les cordes són excessivament presents però el so tendeix a ser transparent i lleuger, i les intervencions de les fustes són càlides i reconfortants. No té preu la presència de l’imaginatiu i virtuós Dani Espasa al clave.

Podem lamentar sens dubte el bisturí que ens ha deixat sense “Mi tradì”, tot i que en som uns quants els que no trobem a faltar el moralista concertant final. Teatralment, aquest Don Giovanni és gris, desconcertant i no gaire ben resolt. Vocalment i orquestral, ens ha donat moments brillants i conté algunes prestacions dignes d’aplaudiment encès. Com a comunitat operística, ens hem de congratular perquè el Liceu l’hagi aconseguit posar en peu. I que duri. 

Meritxell Tena
Núvol